Ja sé que el que toca és felicitar el Nadal i l’Any Nou –excepte si ets socialista dels de la secta Sánchez, llavors has de dir “bones festes” i referir-te condescendentment als que celebrem el Nadal com a “comunitat cristiana”– però per algun motiu que no puc concretar, potser és el pur atzar, m’he vist involucrat aquests dies en dues ficcions postapocalíptiques: la primera és una novel·la que es titula La constelación del perro. Per resumir-ho, vindria a ser una barreja de La carretera, Tercer origen i Proliferen les calandres. Un parent de la grip aviària ha liquidat el 99% de la població i High, un home a la mitjana edat, mig poeta, mig caçador, mig brico-man i pilot d’avioneta, sobreviu sense saber per què entre les ruïnes d’un antic aeròdrom amb la sola companyia d’un gos –que mor a la meitat del llibre, no s’hi encarinyin gaire–, el record de l’esposa, a qui va ajudar a morir quan, ja molt malalta, no era més que pell i os, i un antic navy seal que ha trobat en el nou ordre l’oportunitat de trobar un sentit a la seva vida. La segona és una pel·lícula molt francesa, però molt, Hors saison, que toca un altre tipus d’apocalipsi: el de Mathieu, un actor a la cúspide que té pànic a sortir a l’escenari i que es retira en un balneari de la costa bretona. Per casualitat s’hi retroba Alice, professora de piano, esposa i mare, a qui havia abandonat quinze anys abans. Assistim a una mena de breu encontre, perquè no hi ha cap possibilitat de reconstruir junts la vida, però l’escena clau és el dinar en què Alice li explica com les seves ambicions i la seva obra (les d’ella, s’entén) es quedaran dintre seu: “Tout ça existe juste dans mon téléphone. Dans ma tête aussi. Sur des petits papiers. Mais c’est vraiment caché en moi. Il y a des gens comme toi et il y a des gens comme moi. Et moi je suis comme ça”. Doncs hi ha dies que sembla invencible la temptació de sentir-se una mica Alice. Potser perquè, efectivament, entre el miracle i el desastre és on vivim.
