Tres hores a urgències

La veritat és que vaig dubtar molt de si escriure o no aquest article per moltes raons. Però sobretot, en cap cas volia que ningú se sentís ofès o atacat personalment o professionalment. Critico un fet i no pas les persones que en aquell moment feien la seva feina. Per tant, com que al final m’he decidit a publicar aquestes ratlles, insisteixo, les persones no són l’objecte de la meva crítica, ho és l’organització en general. I m’estic referint a la del servei d’urgències de l’hospital Nostra Senyora de Meritxell.

Eren les nou del vespre quan el meu fill i jo entràvem per la porta del centre hospitalari. Un petit trau al cap del nen, que a priori no em va semblar gaire greu, ens hi va dur. Per si de cas i tractant-se del cap, no vaig dubtar a portar-lo a urgències. Té un any i mig i volia estar segur que no era res important. Durant el triatge, que va ser bastant ràpid, ja vaig sortir de dubtes; no semblava greu, la visita del doctor acabaria de confirmar-ho. Però la cara de l’infermera en dir-me que ja ens avisarien va parlar d’una manera massa explícita. Aquella mirada i aquell to feien augurar que ens hi estaríem una bona estona. Gairebé tres hores més tard vam sortir de l’hospital.

La sala no estava gaire plena. No acabava d’entendre com és que s’allargava tant. A més vam quedar-nos gairebé sols en tres ocasions. Però arribava una urgència infantil més greu que la nostra i el nostre torn anava endarrerint-se una vegada i una altra. La desesperació d’un infant d’un any i mig sense sopar i mort de son i la del seu pare van arribar al seu màxim quan la coordinadora, molt amablement, va sortir a la sala d’espera a explicar-nos que aquells infants que ens passaven al davant, tres en total, els visitava un pediatra i al meu fill l’havia de veure un altre metge, tractant-se d’un cop. Puc arribar a entendre-ho, però que un infant d’aquesta edat es vegi obligat a esperar durant quasi tres hores, tractant-se a més d’un cop sense importància segons la infermera del triatge, això no ho puc entendre.

I és aquí quan reitero que no poso en dubte els professionals i la seva manera de treballar. Tothom va fer el que tocava i de la millor manera possible, segons els protocols establerts, suposo. A més, tinc coneguts que hi treballen i mai gosaria afirmar que fan malament la seva feina. Sobretot perquè la fan a consciència i de manera exquisida. Curiosa situació quan veig que és una d’aquestes amistats qui curarà la ferida del meu fill. El que sí que poso en dubte és l’organització del servei d’urgències. No sé si es tracta d’un problema de manca de personal perquè un dels metges que estaven atenent in situ va haver de marxar en diverses ocasions a atendre urgències fora de l’hospital, segons una de les infermeres. No sé si es tracta d’uns protocols, al meu entendre massa rígids, que no permeten atendre de manera ràpida i resolutiva els casos lleus com ho era el nostre i així buidar les urgències ràpidament d’aquells pacients que no revesteixen gravetat. Sens dubte es tractaria també aquí d’un problema d’efectius.

No sé quin va ser el problema aquell dia o si és un problema crònic del nostre servei d’urgències. Però aquesta va ser la nostra vivència, compartida per tots els pacients que s’esperaven amb nosaltres i que fent prova d’empatia i de solidaritat, anaven a la recepcionista, que també feia dignament la seva feina, i li deien que no era normal que un infant d’un any i escaig d’edat hagués d’esperar tres hores per rebre, amb tota probabilitat, un diagnòstic positiu. Un d’aquests pacients, per cert, va sortir amb el braç enguixat després d’haver esperat també durant més de dues hores.

Humilment, com a usuari i ciutadà d’Andorra faig una crida, segurament compartida per bona part de la nostra societat, perquè el servei d’urgències gaudeixi dels recursos humans necessaris si aquest és el problema. I parlo en termes de quantitat. La qualitat ja hi és. No és un lloc al qual es va per gust sinó perquè no hi ha més remei. Els professionals i els pacients ens mereixem treballar o visitar unes urgències dignes i adaptades a les necessitats d’Andorra.