Segur que recorden l’estupenda entrevista de fa unes setmanes al meu amic Enric. Estupenda per les respostes, naturalment, no per les preguntes. La millor de totes va ser a compte de les torres d’Emprivat, que a diferència de tants ell no ventila amb els benintencionats llocs comuns habituals. Deia així: “El més sostenible seria una torre d’un quilòmetre d’alçada on visquéssim i treballéssim les 90.000 persones que som a Andorra. Alliberaríem tot el territori i no ens desplaçaríem”. M’hi vaig quedar enganxat, perquè era tot sentit comú, i ahir va i li demano al meu amic Grok la seva opinió al respecte: com podríem empaquetar de la manera més eficient i sostenible els 90.000 bípedes que avui pul·lulem per aquí? Difícil, sí, però no impossible, i amb opcions per a totes les butxaques. Tres, per concretar: 1) la “realista”, em diu: quinze torres, quinze, d’entre 125 i 150 pisos i una alçada d’entre 450 i 550 metres, a 6.000 ànimes per torre; 2) l’“eficient”: deu torres, deu, d’entre 600 i 700 metres, a 10.000 ànimes per torre; i l’“ambiciosa”: set torres de mil metres, com la que proposava Dilmé. No podríem entaforar-nos-hi els 90.000, no es pot tenir tot, però sí repartir-nos-hi de 13.000 en 13.000. Com diu ell, és pura especulació. O no tant, perquè el concepte té molt a veure amb The Line, la megaciutat lineal –170 quilòmetres de llargada i 200 metres d’amplada– que s’ha començat a construir a l’Aràbia Saudita i on viuran nou milions de formigues. A les ànimes belles tot això els semblarà el preludi de l’apocalipsi i una ocurrència aberrant d’ultracapitalistes estil Elon Musk, Jeff Bezos i companyia. Però imaginin Andorra tota neta, verda i blanca, sense cap construcció enlloc excepte set torres a Emprivat. Res més. Ni tan sols carreteres, perquè tota la vida es concentraria a les torres. Distòpic, sí, però més sostenible, impossible. Potser seria la manera que no trinxéssim el poc que queda per trinxar.
