Acabem de viure una nova i triomfal edició de la Trobada Empresarial al Pirineu. La trenta-setena, ja saben, i participants i organitzadors en surten radiants. Una, que ja sabem tots que és malparida i malpensada de mena, no pot sinó preguntar-se en aquestes quasi quatre dècades, quasi quaranta anys, què ha suposat per al Pirineu. Què ha suposat més enllà d’omplir un parell de nits i dies –benvinguts siguin– hotels i restaurants de la zona, submergir-nos en un bany de glamur de vestit i corbata portat per senyors (i poques senyores) amb molt sentit de l’autoimportància i posar-nos a sobre un petit focus mediàtic on poder-nos dir, ves per on, també existim. Però més enllà, aquests quaranta anys què han deixat de sòlid a aquestes contrades? Quines empreses han vist que sí, que és una terra de promesa on instal·lar-se? Quines inversions s’han executat de les que cada any es prometen?
Enguany ha estat el cap del Govern d’Andorra, Xavier Espot, un dels diguem-ne grans protagonistes. A casa el critiquen, però per al ciutadà d’aquestes contrades semblaria un polític llaminer: defensa a ultrança el seu país, els seus interessos. No tenim tan clar si per aquí a baix en prenen exemple. Espot es va presentar a la Trobada exhibint un PIB que, disfuncions a banda, s’ha disparat des dels 2.514,51 euros del 2015 fins als 3.500,58 el 2025. Comparin amb l’Alt Urgell: en la mateixa dècada ha passat d’uns esquifits 420 euros a uns ridículs 550.
Quina és l’actuació de les autoritats altpirinenques, catalanes, espanyoles? Estendre catifes vermelles al creixement d’Andorra. Vols un aeroport? Te’l pago (encara que ens arruïni el negoci del parapent). Vols un polígon al teu servei? Hi poso els terrenys i la pasta. Vols un tramvia? Trec la cartera. A canvi? Uns quants llocs de feina subalterns. Servilisme pur i dur.
