Trobades que són comiats, us ha passat?

No us ha passat mai això de tenir la sensació que hi ha trobades que són alhora comiats? No heu pensat mai que a la vida dir hola va associat a un posterior adeu tard o d’hora, volgut o no? Davant d’un malalt terminal o d’algú que senzillament ha arribat al final del camí, per exemple,  no us heu trobat amb aquesta persona i alhora us n’heu acomiadat, pràcticament en el mateix instant, en un sospir? És llei de vida, sentencien alguns. I, sense ser tan transcendents, i dels holes de compromís, perquè toquen, què me’n dieu? Signe de bona educació, si voleu, però que, al cap i a la fi, amb la manera de dir-los ens estem ja acomiadant de l’altre en qüestió d’un parpelleig, gairebé. I encara... No us ha passat mai això de no tenir res més a dir, a qualsevol dels ascensors que pugen i baixen de Prat de la Creu a la plaça del Poble, sense anar més lluny? Bon dia, quan hi entres, adeu-siau quan en surts, i anem per feina. Ara bé, per ser justa, no us ha passat mai que hi ha salutacions quotidianes que semblen rutinàries, que les fas per cortesia, com diuen tan educadament els italians cada vegada que et volen demanar alguna cosa, però que a cops d’expressar-les cada dia i diverses vegades al dia us acosten a les persones a qui les adreceu potser per allò que el tracte crea vincles ni que sigui amb l’aire quan parlem? Hi ha trobades que són comiats, però n’hi ha que són bones oportunitats per reprendre el diàleg, les relacions i el debat. I, com diu la cançó, potser sí que no és un adeu per sempre, sinó  l’adeu per un instant.