Va ser una nit de ja fa potser mig segle, per molt vertigen que provoqui dir-ho. Una terrible nit de dolor. Fora plovia, perquè al metge li regalimaven gotes del serrell i queien sobre la meva panxa de nena adolorida. M’havia rebolcat de dolor durant hores (o això semblaven) i una injecció va posar fi al turment. Han passat cinquanta anys. La medicina ha evolucionat infinit. Amb ella, sembla, els protocols, la burocràcia necessària per rebre atenció. Ja no serveix una simple trucada perquè el metge vingui. Posem per cas que tens un familiar, una persona gran, que es troba malament, i posem per cas que no ets capaç de convèncer-lo –no pot, no se sent capaç– per moure’s fins al centre d’atenció. Posem que truques demanant que vinguin (parlo d’Espanya, per cert: a Andorra funciona igual? En tot cas, prepareu-vos, fronterers en potència). T’enfrontaràs a un reguitzell etern de preguntes –té febre, has mirat la pressió, on li fa mal, quants cops ha anat al lavabo, etcètera, etcètera, etcètera–, un llarguíssim qüestionari on pràcticament et veus obligat a determinar si de debò, de debò, de debò, cal que algú es desplaci fins al domicili. Perquè tu, evidentment, si la persona no es pot moure, no la pots carregar en una carreta fins al CAP o l’hospital. “Però no es pot o no es vol moure?”, et pregunten. “Miri, doncs deixem-ho estar, si millora per si sol ja està, si empitjora ja correrem, i si la palma, aquí pau i després glòria”, acabes dient, amb desesperació de veure la persona que pateix i a tu, impotent. “No cal arribar tan lluny, ara venim”. Pues eso.
