Soc un melòman molt eclèctic; seguint els consells del meu pare, no m’he tancat mai a escoltar un sol estil musical. Des de l’inici de la meva travessia pel fantàstic món de les botigues de discos, no m’he limitat a comprar els àlbums segons una etiqueta posada per la indústria: Pop-Rock, Heavy Metal, Jazz, Prog-Rock. Segons aquestes etiquetes posades subjectivament per ves a saber qui, Frank Zappa no feia jazz, ni pop-rock, ni rock dur ni prog-rock, quan jo crec que feia totes aquestes coses i alguna més.

Aquesta heterogeneïtat a l’hora d’anar construint la meva discoteca, que ara mateix consta de més de 3.000 àlbums, ha fet que s’hi pugui trobar de tot, des de Bruce Springsteen a The Clash, de Nina Simone a Abba, de Youssou N’Dour a Madonna, dels Beatles als Doors, també hi ha bandes sonores, música clàssica de tot tipus i jazz, i dins d’aquest jazz hi ha moltíssims artistes de diferents subestils. Poc bee-bop, que no m’acaba d’entrar, però sí m’entra Coltrane fent bee-bop. Miles m’agrada i m’agrada molt l’època en què el d’Illinois va començar amb l’experimentació amb efectes sonors tals com el delay i els filtres: In a Silent Way, Bitches Brew, àlbums memorables que obrien una via d’experimentació a la trompeta que la bèstia parda que ens visita aquest any al festival de jazz d’Escaldes-Engordany, Éric Truffaz, ha seguit. Influenciat sense cap mena de dubte per l’etapa elèctrica de Miles Davis, Truffaz la porta al seu terreny i la desenvolupa amb els mitjans del segle XXI. 

Miles Davis va obrir moltes portes, inclús va intentar fer un disc de jazz amb hip-hop –i dic intentar perquè el resultat, que es va dir Doo-Bop, no va ser reeixit, com sí que ho va ser el Hand on the torch, de Us3, el mateix 1992–, males idees i mitjans rudimentaris no li van permetre –i és una llàstima– que la indústria fes acabar la carrera d’un geni tan malament. Torno a Truffaz, que també ha utilitzat rapers per posar veu als seus temes alguna vegada. Està clar que algú ha d’obrir la porta per primer cop i Davis en va obrir moltes.
Un altre artista que ve aquest any a Escaldes també hi està relacionat, i molt directament, ja que va tocar amb ell tota la dècada dels 80, des de The Man with the Horn fins a Amandla, amb la fantàstica banda sonora Music from Siesta pel mig.

No cal que us digui que quan van sortir les entrades a la venda no vaig trigar ni cinc minuts a comprar les d’aquest parell d'artistes. De Truffaz, a la meva variada discoteca, hi ha un parell de cedés, The Walk of the Giant Turtle (2003) i Saloua (2005). No recordo en quin context els vaig comprar, potser sonaven a la botiga, potser els vaig sentir a France Musique, no ho sé, però allà estan. En canvi, de Marcus Miller no tinc res més enllà del que va fer amb Miles Davis. No tinc res d’ell en solitari, però això no farà que no el vagi a veure, ja que és una llegenda del jazz fusió, aquesta etiqueta que, malgrat que no m’agradi posar-ne, defineix l’estil del jazz que més em plau.