Em tanco a la cuina una estoneta per preparar el plat que us vull oferir. És molt senzill, amb ingredients que podeu trobar a la nevera o al celler de casa en tornar d’unes vacances llargues: un parell d’ous, un rosegó de pa, un cul de llet i una branca de julivert. Faré una truita amb trampa, que malgrat el nom de novel·la de misteri en realitat no té ni trampa ni cartró. La mare la feia amb molla de pa, encara que és possible que l’hagueu tastat feta amb farina. Ha estat pensar en la mare i de seguida s’ha presentat a la meva vora. No hi ha res tan poderós per convocar el record de les persones estimades com la cuina. En realitat sempre que cuinem ho fem a la recerca del gust dels plats de les nostres mares i àvies. Ho expressa de manera fantàstica l’escriptor de Barbastro Manuel Vilas quan sent que, si no pot tornar a tastar les menges de la seva mare, totes les cuines del món se li fan estranyes i hostils. Ho diu també el meu fill cada cop que m’anima a recuperar els macarrons que menjava quan baixava a la casa dels avis, amb poques esperances d’aconseguir-ho.
Bé, tornem a la truita. Bato els ous, afegeixo la molla de pa, sense esmicolar-la gaire perquè tingui certa textura, una branqueta de julivert picat i un pessic de sal. La faig a la paella i la giro plana, no doblegada a la francesa. Si us agrada l’all, en podeu picar una miqueta, encara que jo la trobo prou gustosa amb la frescor del julivert. La mare em recorda que m’he oblidat de tirar un rajolí de llet. Gràcies, mare, ara sí que està perfecta. Es pot menjar sola o acompanyant un plat de bacallà o un salmorrejo aragonès.
Ja posats en farina i envalentit per la presència de la mare, m’arrisco amb una segona recepta: bunyols de patata. “Se llaman patatas huecas”, em corregeix ella. A mi el nom em sembla genial i no descarto escriure algun dia una novel·la amb aquest títol. També es podria titular Palabras huecas, però això ja no seria una novel·la, sinó allò que escoltem cada dia a les notícies o llegim als diaris. “No te distraigas, que luego no te salen bien las cosas”, em crida a l’ordre la mare. Faig coure dues patates, les xafo amb una forquilla i afegeixo un ou, una mica de farina i un rajolí de llet. Ho remeno tot fins que es forma una massa compacta. La mare m’aconsella que hi posi una gasosa Armisén perquè quedin més esponjoses. Una gasosa? D’on trec una gasosa, mare? Hi tiro un polsim de llevat. Les fregeixo en una paella i les tres primeres s’esclafen amb pirotècnia culinària. Opto per enfarinar-les i arrebossar-les amb ou. No quedem malament, sobretot ensucrades i servides de postres. Pitjor ha quedat la cuina, que sembla el paisatge després de la batalla. La mare marxa una mica decebuda. Em sap greu i li prometo millorar la pròxima vegada.
Per animar-me obro una ampolla de Clamor, un vi rosat de Raimat. A les terres de ponent, una clamor és una riera, un regall o torrent per on s’escorren les aigües de la pluja. Una paraula preciosa que remet al fragor, a la brama que fa la crescuda de l’aigua quan baixa forta després d’una tronada. De lluny, sento que la mare encara remuga a causa de la meva facilitat per encantar-me amb qualsevol paraula. “Si es que no te centras, Juan Antonio, hijo mío”. I el final més que de novel·la, és de telenovel·la.
