Les eleccions americanes han acabat de donar-nos la llauna després de les espanyoles. Desitjàvem que arribés el dia en què poguéssim descansar tranquils d’uns i dels altres. Però allò que gairebé tothom pensava, la victòria de Clinton, no s’ha produït. Millor dit, ha guanyat el candidat que tots identificaven com un bufó de fira que, a poc a poc, va deixar de fer-nos riure per fer-nos patir.
Què hi fa aquest, aquí −pensàvem les primeres vegades que el vam veure aparèixer.
Observant-lo, la meva passió per l’òpera em va evocar dos personatges de dues òperes magnífiques: el doctor Dulcamara de l’Elisir d’Amore, que pretén vendre als crèduls rústics un filtre màgic que dóna la felicitat; i don Carlo, que es feia el gallet comptant les seves amants.
I ara, aquesta barreja de personatges està al capdavant de, segons diuen, la nació més poderosa del món. ¿Què ha passat?
Quan sents parlar Trump veus un home xenòfob, petulant, masclista i mal educat, però crec que en aquesta mala educació és paradoxalment on els seus conciutadans han vist l’autenticitat. Allò que diem: és un tipus autèntic, una mica boig, però autèntic
A aquest mal educat la por dels americans li ha aplanat el terreny: por del terrorisme, por de la crisi econòmica, por dels immigrants, por de la globalització... I de tots aquells que van conviure sota l’aixopluc d’Obama: blancs, negres, hispans, asiàtics i joves. A Trump només li han donat suport els blancs. Sovint ens hi referim titllant-lo de populista, però, en tot cas, és un populista ben particular: té molts milions de dòlars, viu en un àtic fantàstic i està casat amb una top model. Tanmateix, sap comunicar, ha arribat a molta gent i la seva elecció no respon més que a la reacció de l’Amèrica profunda als canvis d’Obama, i ho ha sabut capitalitzar.
Clinton no ha sabut vèncer-lo amb raons i el joves no li han donat suport perquè l’identificaven, com es diu ara a Espanya, amb la vella casta del sistema. Si hi afegim l’escàndol dels correus electrònics, els votants afroamericans que van votar Obama i que no han donat el seu suport a Clinton, i el refús que provoca entre les files demòcrates, tindrem algunes de les raons del seu fracàs.
Trump també ha estat menystingut pels propis republicans i és novell en política, però els electors l’han triat. I ara, ¿què? Som incapaços de comprendre les raons que expliquen el lideratge de Trump, o almenys se’ns fa força difícil. Per tant, no ens queda més remei, si volem calmar els ànims, que considerar quines són ara les possibilitats que es modifiqui la situació.
Uns pensen que els seus col·laboradors el controlaran, però em temo que és una persona imprevisible i que la mateixa obstinació que ha tingut en la candidatura la tindrà en la presidència. D’altres pensen que és un president inviable, que pot comprometre la seguretat mundial i que no durarà gaire al Despatx Oval. L’historiador Allan Lichtman i el realitzador Michael Moore són d’aquesta opinió.
Tant de bo no s’equivoquin. Desitjo de debò que tinguin raó i que es compleixin les expectatives que poden fer més just i sostenible el nostre entorn pròxim i el llunyà.
