Diran les ànimes subtils, o amigues dels subterfugis més aviat, que soc simplista. Però veient aquelles famílies completament terroritzades, que no gosen sortir de casa per no ser brutalment arrestades, en veure com unes bèsties armades condueixen a empentes un senyor gran en calçotets i a penes cobert per una manta, en contemplar una i cent vegades com uns assassins maten a sang freda un home innocent que només volia interposar-se i protegir més víctimes, venen al cap les pitjors històries d’horror que pensàvem que només havien estat fruit d’un temps i un moment de deshumanització absoluta. Però no, aquí estan novament. Qui no tingui clar el paral·lelisme, qui s’escudi en sofismes, està cec, però cec del cervell, i sobretot, cec de cap empatia i humanisme.
La brutalitat impera, la indefensió del ciutadà (qualsevol: vostè també està amenaçat, no es pensi); el genocidi es consuma (encara que sigui a milers de quilòmetres, el substrat ideològic és el mateix, Trump, Netanyahu, Putin, són aliats en la barbàrie, el feixisme que hi ha al rerefons és el mateix); als que surten a protestar els fan callar de la pitjor manera. Sí, als Estats Units i a l’Iran. Hi ha una diferència numèrica, ¿però això ho fa menys greu?
Estem assistint a una repetició dels pitjors moments de la història recent. De la història a seques. Però ara no ens podrem escudar en la ignorància: no ens cal fer com al protagonista de Solo en Berlín, la novel·la de Hans Fallada, basada en fets reals, on el protagonista es dedica a inundar la ciutat d’octavetes on denuncia els crims dels nazis. Ara les càmeres ho mostren en directe.
