Aviat farà mig segle que em va començar a fascinar la idea –o, més ben dit, la revelació– que els éssers humans som creadors i portadors de signes. Les coses, les paraules, els objectes, gairebé mai no són del tot allò que semblen a primera vista. Tot el que fem és símbol. I ignorar-ho no l’anul·la.
El que més m’estranyava era constatar que els mateixos símbols poden encarnar idees diferents, i fins i tot contradictòries, segons qui els utilitza i amb quina intenció. L’estrella roja de cinc puntes que flamejava a les torres del Kremlin, per exemple, representava per a mi una figura humana en equilibri amb els quatre elements de la natura: terra, aigua, foc i aire. Simbolitzava la capacitat intel·lectual i espiritual de dominar el caos. Alhora, evocava la unió dels homes de bona voluntat dels cinc continents, o senzillament els cinc sentits que ens permeten conèixer el món. Altres lectures –com les cinc virtuts de la cavalleria medieval, que coincidien quasi textualment amb les del jove comunista– les vaig descobrir molt més tard.
Dins d’una societat tan reglamentada, controlada i sovint contradictòria com la soviètica, tres àmbits em semblaven posseir una força interna particular per escapar, almenys en part, dels paranys ideològics: l’esport de masses, les danses tradicionals i les ciències exactes. Aquests tres universos tenien el do d’agradar a gairebé tothom i es prestaven a interpretacions benignes amb una flexibilitat envejable.
Als Urals no érem especialment ballarins; cantàvem més del que ballàvem, sobretot en les festes. De tots els balls folklòrics russos, n’hi havia només un que ballaven totes les dones, grans i petites, en qualsevol celebració: la tsigànotxka. Un ball enèrgic, de ritme accelerat, amb forts cops de taló, moviments ràpids d’espatlles i vestits de colors vius. Ens disfressàvem "de gitanes", tal com ens imaginàvem que havien de vestir les gitanes: amb moltes cintes, polseres, flors i collarets. I ho fèiem juntes, generacions barrejades.
Coneixíem bé la vestimenta i els costums d’aquell poble nòmada –la "cultura roma", com en deien– perquè tenia una presència forta a la nostra regió. Vivien en grups que anomenaven tàbors, amb cavalls, llegien la mà, parlaven alt, cantaven i ballaven. La meva mare, que de petita havia estat una nena capritxosa i rebel, guardava el trauma de l’amenaça de l’àvia Olga: si no feia cas, la vendria als gitanos. Els gitanos eren i no eren part de la societat. Però els seus cants i els seus balls eren, per a nosaltres, màgics i profundament nostres.
La paraula tsigànotxka és el diminutiu de gitana en rus i designa un dels balls tradicionals russos (i bielorussos) més coneguts, juntament amb la seva famosa melodia trepidant. El mes passat, els membres de l’Associació Cultural de Russoparlants d’Andorra vam tenir el plaer i l’honor de ballar-la a la plaça de les Arcades, durant la Setmana de la Diversitat Cultural d’Andorra la Vella. Una festa preciosa que ens permet conèixer les tradicions dels qui venim de diferents indrets del món i sentir-nos més units en aquest petit gran país que ens acull i ens fascina.