“I és que el cel és tan llunyà,/ tan a prop uns llavis tendres./ Déu, no jutgis: no has estat/ una dona aquí a la terra!” Quan vaig llegir per primer cop aquestes paraules que aquí reprodueixo en la traducció de Maria Mercè Marçal i Monika Zgustová, corrien temps estranys i foscos de confusió de principis, ideals i objectius. Érem la darrera generació que cada any rebia de regal llibres sobre la infància de Lenin. Eren entretinguts. Els hauria de rellegir per esbrinar si la meva visió de la vida es va formar sota la seva influència. Fills del règim soviètic moribund, l’estimàvem com s’estima els pares, sense necessitat de justificació. Era un sistema caracteritzat –com tots però en un grau més elevat – per la doble moralitat, la coneguda i la privada. Les veritats més intimes contradeien la professió de fe públicament confessada. L’anomenada dictadura del proletariat era a punt de transformar-se en un regne d’especulació i capitalisme salvatge, però ningú ho sabia. Se’ns prohibien plaers ara lícits: plaers literaris. 
El començament de la meva adolescència va coincidir amb l’època de la distribució clandestina de llibres i poemes mecanografiats. En rus, se’n deia samizdat (edicions casolanes). Es reproduïen en diversos exemplars amb paper de calc. Te’ls deixaven per un parell de dies i te’ls empassaves d’un sol cop. Hi abundava la prosa, tan artística com fàctica, però jo m’enamorava de poetes, de les seves vides generalment desgraciades segons els estàndards humans convencionals, de la seva immesurabilitat en el món de les mesures. I no hi havia ningú amb qui m’hagués identificat tan absolutament com amb Marina Tsvetàieva, la veu lírica més bella del segle vint rus, amb el seu ventall de passions impossibles i himnes a l’insomni, al mar, als orfes, als herois de les guerres, a la misèria, a la malaltia d’amor. 
Enamoraments intensos i aclaparadors; obsessions momentànies i eternes; la capacitat de veure bellesa exquisida en la lletjor extrema, i mania gairebé inexplicable a l’existència burgesa: aquestes són algunes de les coses que vaig heretar de la meva poeta preferida que es va penjar d’una biga a la meva edat d’avui. Volia salvar tots; morir per tots; i era notòriament inútil a la vida quotidiana. 
Volia ser amiga dels seus fills, i no els va ser bona mare. Volia ser amant fidel, i no ho va ser amb ningú. Somniava de ser àvia, i mai li va néixer cap nét, ni tan sols després de la mort. Fracàs privat i etern triomf poètic. Els seus poemes juguen amb els dobles sentits de paraules i amb similituds fonètiques; emmirallen cançons romàntiques populars; tenen motius folklòrics i satírics. Va deixar una obra extensa i immensament original. Vet aquí la seva definició de l’amor: “Alfange? Foc?/ Més simple, sense tant soroll./ Dolor familiar, com la palma als ulls,/ com als llavis el nom/ d’un fill.”