En gairebé nou anys de consulta i assessoria filosòfica i existencial i de desenvolupament humà i mental, una de les frases que més he escoltat de forma repetida i insistent és: “jo no puc canviar.” Aquesta expressió reflecteix una idea concreta i representa una creença molt limitant sobre la pròpia condició de l’ésser humà i de la vida.
El fet que la majoria de gent pensi que l’home no pot canviar la seva personalitat, la seva forma de ser i que faci el que faci està lligat a un caràcter i un destí, sona a dramatisme, immobilisme, pessimisme, esclavitud. I quan una persona té la idea que per molt que vulgui o faci tot seguirà igual, jo seré el mateix i la meva vida seguirà pel mateix camí, la sensació amb la qual existeix quotidianament és de frustració i de negació de la seva llibertat. Conseqüentment, la vida es converteix en una història tràgica i d’alienació existencial.
I qui pot viure feliç amb aquest pensament que tot està fet i determinat en la teva essència com a persona? Qui pot sentir plenitud i benestar des de la creença que estàs subjecte a la personalitat que t’ha tocat i res ho canviarà? És una visió de l’existència humana dintre de l’existència de la vida, tan limitant i decadent per al vitalisme i la voluntat de viure de l’home, que contemplar-la i viure des d’ella és sinònim de sofriment i dolor.
De fet, és a partir d’aquesta creença que s’arriba al buit, al sense sentit de la vida, creant com a efecte de la mateixa una angoixa existencial. I una persona només pot assolir la veritable felicitat quan la seva vida cobra sentit, i el sentit existencial de ser i estar aquí, a la vida, només es pot trobar si l’individu actua com a subjecte i responsable de la seva vida entenent que ell n’és el protagonista, el creador, no l’objecte cosificat. Per tant, la nostra felicitat depèn essencialment de trobar el nostre sentit a la vida, i per trobar el nostre sentit a la vida necessitem alhora sentir-nos lliures, i aquesta llibertat passa per tenir la idea i la creença que l’ésser humà pot canviar-se a ell mateix i modificar-se.
Avui te n’emportaràs, d’aquest escrit, un secret existencial. Guarda’l bé i aplica’l. Has de saber que estàs dissenyat per canviar, per canviar constantment. I això fa que entenguis que posseeixes la llibertat de crear-te a tu mateix. L’Univers t’ha dotat d’un cervell amb una qualitat anomenada neuroplasticitat. El teu cervell és plàstic, té la propietat de modelar-se i canviar-se a nivell neuronal, creant noves xarxes i solcs d’informació neuronal que fan de tu un ésser en constant moviment. Com passa amb la plastilina, que li pots donar la forma que tu vols mitjançant les teves mans, amb el cervell passa exactament el mateix. L’Univers ens ha donat aquest tret qualitatiu que ens diferencia de la resta d’éssers del planeta, que és l’autoconsciència per canviar-nos, per poder sobreviure a l’entorn i a l’ambient.
És a dir, vam ser creats per viure, i inconscientment de manera natural busquem sempre sobreviure i respondre a aquesta voluntat de vida, i per això tenim la possibilitat de canviar-nos. Els instruments amb els quals fem servir el nostre cervell són les paraules i les imatges. Depenent del que et van dir i vas veure tens unes idees o unes altres, ets una persona o una altra. Si tu canvies les teves paraules i les teves imatges mentals canvia la teva percepció de la vida, deixes de ser un per convertir-te en un altre. I quan dirigeixes conscientment les teves paraules i imatges estàs redissenyant el teu canvi. Una de les claus és que mantinguis aquestes noves paraules i imatges de forma repetida en la teva ment. A mesura que més repeteixes aquestes paraules i imatges noves que tu et dius, canvies.
T’aconsello un petit joc amb el qual apreciaràs un canvi en tu. A partir d’ara canvia la frase “he de...” per “decideixo...” o “vull...” Deixaràs de sentir-te obligat (he de...) i passaràs a viure amb responsabilitat pròpia i desig (decideixo/vull). Et sentiràs una nova persona. A partir d’aquí, comença a jugar al canvi i diverteix-te. Gaudeix, perquè tu pots canviar.