L’any 1968, en plena guerra del Vietnam, Richard Hooker va escriure una novel·la sobre una hipotètica unitat sanitària de l’exèrcit dels EUA durant la guerra de Corea. Escrit en un registre humorístic, no deixava de ser una crítica prou decidida dels horrors de la guerra, especialment en relació amb els joves –de tots els països– que hi eren enviats per lluitar, sovint sense tenir cap idea del perquè de tot plegat. En una de les escenes que Hooker va elaborar per intentar explicar les diferències fonamentals entre la vida civil i la militar, es descriu com un dels metges de la unitat es desperta de nit i, pres per una necessitat urgent, surt per la porta de la tenda i fa "els tres passos reglamentaris abans d’iniciar la micció".

Naturalment, la situació té un caràcter voluntàriament exagerat o gairebé ofensiu: en la societat civil, qui sortiria de casa seva per pixar davant de la porta? Allò que també és interessant és l'elecció de vocabulari per part de l’autor. No empra els termes de pixar com seria el més habitual en un context rocambolesc –quina expressió haurien usat els de la Trinca?– ni tampoc orinar tal com veuríem en alguna norma sortida d’una administració local, sinó que fa servir la paraula micció. Aquesta elecció és suggestiva perquè es relaciona fortament amb l’estament mèdic i la seva tendència a fer servir llatinismes, hel·lenismes i altres cultismes.

En el relat, resulta perfectament apropiat tractant-se de soldats que a la vegada són cirurgians. A la vegada, és una paraula tan allunyada del vocabulari que fem servir quotidianament que el jove Alan va haver de consultar un diccionari quan la va trobar per primera vegada. Gairebé quaranta anys més tard, el ja no tan jove Alan encara se’n recorda.

Per a aquell lector o lectora a qui li pugui interessar, apuntem que la micció prové del terme llatí mingere, que significa orinar. Per contra, si volem parlar de la micció involuntària, podríem emprar el terme enuresi, aquesta vegada amb arrels gregues. Això sí, moltes paraules derivades del grec ens han arribat a través dels manlleus al llatí, entre altres ureticus, -a, -um, adjectiu que prové del grec ouretikos i que vol dir urinari. Estic segur que si el Capità Haddock mai llegeix aquestes línies, hi trobarà matèria per ampliar encara més el seu vocabulari loidorètic. No, no trobareu aquesta paraula quan la buscareu al Gran Diccionari de la Llengua Catalana. Es tracta d’un neologisme i alhora hel·lenisme i cultisme que em permeto a partir de l’adjectiu grec loidoros, que significa insultant. Els alumnes no tenen el dret d'inventar paraules noves, sota pena de ser tractats de mers fabricants de barbarismes. Però els professors sí que poden exercir aquest dret. Ho posa a l’article tercer del reglament d’aquesta escola, que m’acabo d’inventar.

M’agradaria continuar pixant fora de test recordant que, avui en dia, hi ha feliçment una proporció més gran de persones que tenen estudis secundaris o universitaris que en cap altra època històrica. Amb aquest allargament dels estudis i –esperem– l’augment de la saviesa que acompanya els anys invertits a les aules, podem tenir la sensació que cal tenir una mica més cura amb les expressions que fem servir. Tanta educació s’ha de poder notar, i una de les maneres més evidents de fer-ho és col·locant estratègicament  terminologia suposadament culta al llarg de les nostres frases. És un joc particularment notable en alguns escrits, però que comporta el perill de deixar en evidència una educació tan sols parcial si s’empren les paraules o expressions a destemps. És aleshores que una manca de coneixements seriosos de la llengua llatina o de la grega pot fer una mala jugada.

A tots aquells que vulguin presumir de vocabulari més enllà del seu coneixement real, els vull dedicar –amistosament– una epigrafia trobada a la paret d’un temple romà a Pompeia: "Duodecim deos et Iovem Optimum Maximum habeat iratos quisquis hic mixerit aut cacaverit". A les parets del temple de la cultura, ni s’hi pixa ni s’hi caga.