El turisme de masses ha tornat després de dos anys, ara que la pandèmia del coronavirus sembla superada, si més no, sense restriccions de mobilitat. Com sempre, les discussions sobre el turisme al nostre país apareix a l’estiu. D’una banda, trobem que és un dels pilars de la nostra economia, de l’altra, escoltem com molts habitants se senten molestos per l’excés de visitants. Com a activitat econòmica, és molt fàcil detectar el seu augment exponencial, ja que sovint va acompanyada de llargues cues al país i pàrquings plens. També es pot apreciar la molèstia de la població local fruit de la congestió dels serveis públics.
Realment el turisme és una activitat natural fruit del creixement econòmic dels països. Els seus habitants augmenten la seva capacitat econòmica i tenen la necessitat de visitar altres indrets. Un d’aquests territoris de reclam turístic és Andorra. Entenem que el model econòmic del nostre país és un model que ens ha ajudat a construir l’Andorra d’avui, els darrers cinquanta anys, però que no ens ajudarà a construir l’Andorra del demà.
L’estructura econòmica del país, que està orientada al turisme de masses, cal convertir-lo, a poc a poc, en un model de turisme sostenible. Una oferta turística on els visitants puguin continuar fent les activitats que duen a terme habitualment i els habitants del país puguin desenvolupar la seva vida amb naturalitat.
No ens podem permetre que el turisme generi efectes negatius com l’encariment dels habitatges de lloguers o el tancament dels comerços tradicionals en detriment de grans marques comercial. Això va estretament lligat al nostre modus vivendi, que no requereix una oferta d’oci ostentós i prefereix l’oferta de quilòmetre zero.
Els darrers mesos hem sigut testimonis d’un debat generat arran de la inauguració del Pont Tibetà de Canillo, el segon pont penjant més llarg del món. Alguns detractors defensaven que la nova atracció pervertia l’entorn de la vall canillenca. Si bé és cert que des de la seva obertura al públic ha estat un èxit de visites i ha aconseguit atraure gairebé deu mil persones el primer més, cal remarcar que no era un element sense el qual la parròquia no podia captar turisme. I més si tenim en compte que és la sortida nord del país, o el que és més rellevant, l’entrada a Andorra des del sud de França.
Miradors, ponts i altres atraccions han de ser un element que sumi i no pas l’eix troncal del turisme. Nosaltres gaudim dels reclams del nostre entorn que ja és considerat com un atractiu en si mateix. No cal omplir-lo d’atraccions turístiques on en alguns casos no s’adapten a l’entorn natural del país.
Les característiques geogràfiques d’Andorra fan que el país hagi de plantejar-se un creixement sostenible. Que tingui cabuda el turisme però, principalment, els seus habitants. Hem de pensar com augmentar de forma natural la població. De fet, si analitzem els darrers estudis, podem apreciar com Andorra s’ha confirmat com un país on és molt difícil conciliar la vida laboral i familiar. Aquest escenari es veu reflectit en les darreres dades de natalitat del país, que han disminuït un 8% des del 2018.
És responsabilitat de tots aconseguir un país que avantposi la qualitat de vida dels seus habitants a la lluita constant per aconseguir cada temporada més visitants que l’anterior.