Dotze anys que fa que visc al país i dotze anys que sento a parlar de diversificació econòmica, de desestacionalització i de turisme sostenible. Conceptes que no són exclusius del Principat, els que venim de terres pirinenques o prepirinenques on les fàbriques tèxtils i mines van tancar i els habitants es van veure condemnats a viure del turisme, ens sabem el discurs de memòria. Fa uns anys tothom lluitava per tenir el màxim de turistes. Quan hem tingut pobles, boscos i platges saturats, tothom advoca per deixar en segon terme la quantitat i apostar per la qualitat. Es veu que allò que feia quan era petita de marxar d’excursió en família i endur-nos l’entrepà o el dinar ja no està ben vist i per fer això, no cal que surti de casa. Entrem en les contradiccions. De mica en mica anem privatitzant la muntanya al mateix temps que promovem el turisme de natura. Les administracions han entrat en una mena de cursa per veure qui té l’atracció més curiosa i costosa per atraure visitants. Un PortAventura en dimensió país. Però no havíem quedat que l’important era la qualitat i no la quantitat? I al mateix temps, que no falti el visitant que omple el dipòsit i ens compra uns cartrons de tabac abans de passar la frontera. Què hi ha de diferent amb fa 20 anys? Estem segurs que apostem pel turisme sostenible? O tot plegat no és només un sense sentit? Estaré atenta als plantejaments d’aquest nou moviment anomenat Concòrdia. No sé si tindran més o menys raó que qui mana ara, però òbviament calen nous plantejaments i enfocaments de la situació, perquè de moment la fórmula idònia és evident que no la tenim.
