Entre polèmiques i protestes –amb tot el sentit i raó, ja que aquí d’opinar es tracta– passen més desapercebudes les propostes presentades a la Biennal de Venècia. Un problema per a l’art actual, que ja no és que tingui públic com per omplir estadis, la veritat.
Qualsevol creació artística és filla del seu temps, afirma Kandinsky a l’inici de De lo espiritual en el arte. Cada moment produeix un art propi i no es pot pretendre reviure el de períodes anteriors, amb el risc de donar a llum “un infant mort abans de néixer”.
A l’artista actual, segons això, li correspon parlar del món que l’envolta. Així que benvingudes les polèmiques i protestes. És el moment i és el lloc. Una altra manera de fer-ho és posant en solfa problemes actuals. Ho fa per exemple Oriol Vilanova, que ocupa el pavelló espanyol amb Los restos, una intervenció de l’espai interior amb els murs empaperats amb les postals que el creador ha recopilat durant anys per mercats de segona mà i establiments de col·leccionistes. Exposa, és clar, una de les xacres dels nostres temps, la turistificació impenitent, aquest gran fenomen global que amenaça de no deixar ni un sol espai, ni un sol moment, a recer de les urpes cobdicioses del capitalisme rampant.
L’acumulació d’imatges –sense relat, sense jerarquies– reflecteix aquest món homogeni on el turista salta de ciutat en ciutat –d’imatge en imatge, al pavelló– sense saber molt bé ja ni on es troba, fins a tal punt s’homogeneïtzen els espais, s’allisen les diferències, es ret culte al (dubtós) gust del turista.
Aquest últim extrem el recordava fa no gaire Enric Dilmé: com els edificis pirinencs es van adaptar al gust del visitant, que arribava amb la idea que eren de pedra vista... i a ell ens vam adaptar. El patrimoni i la memòria convertits en mercaderia, en fetitxe, en pura fantasmagoria.
