‘Turofília’ andorrana

Si parlem de turofília, malgrat que sigui un mot que encara no registra el diccionari, no ens estem referint a cap malaltia contagiosa, resteu tranquils! La turofília és, simplement, sentir amor o passió pel formatge. El mot no és nou, ve de l’antiga Grècia (tyros que significa formatge, i philos, que es tradueix com a amor a). Per alguna cosa els grecs són els que més formatge consumeixen del món: 27 quilos per persona i any!
Però els andorrans també hem estat des d’antuvi grans consumidors i productors de formatge! Si bé la majoria de formatges que es feien al país en temps pretèrits a bordes i orris eren per al consum propi, també hi havia una bona part que eren destinats a pagar impostos, com el delme, un impost del 10% sobre els productes de la terra, destinat a assegurar el manteniment del clericat i dels edificis religiosos fins a començaments del segle XIX.
El delme dels formatges ja està documentat a Andorra des del 1162, temps dels tractats de concòrdia entre els andorrans i la Mitra i el capítol de l’església d’Urgell. En aquell llunyà segle XII els formatges s’havien de donar per les festes de Sant Joan Baptista i de Sant Miquel.
Però deixant de banda la qualitat del producte, del qual no tinc cap dubte que era de primera categoria, ja hi havia qui es queixava a les acaballes del segle XV, tot just cinc anys després d’haver descobert Cristòfor Colom les Amèriques... Als capítols concordats del 16 d’octubre de 1497 entre els andorrans i els representants del copríncep Episcopal i el capítol d’Urgell, aquests darrers al·legaven que els formatges andorrans no eren del pes i preu deguts ni de bona pasta, asseveracions que els andorrans no acceptaven ni de bon tros!
Per això van arribar a un pacte escrit en una barreja de llatí i la nostra llengua nacional. El formatge “de pa” o “llescat” dels canillencs, encampadans, andorrans i lauredians havia de donar un pes de dues lliures o onze diners per formatge. El dels massanencs i ordinencs havia de donar un pes d’una lliura i tres cortons o deu diners per formatge. El formatge “gras” o “torrador” dels canillencs havia de donar un pes de tres lliures o divuit diners per formatge. El dels ordinencs, massanencs i andorrans havia de donar un pes d’una lliura i mitja o vuit diners per formatge. El dels lauredians, una lliura i un cortó o sis diners.
I és que els formatges andorrans d’antuvi segur que eren una d’aquelles delícies que ningú gosaria perdre’s si viatgés en el temps. Almenys l’escriptor i assagista anglès Arthur Young (1741-1820) sembla que va tastar-los dos anys abans de la Revolució Francesa en el seu pas per Catalunya, França i, potser, Andorra, i va lloar la seva qualitat com no podia ser d’una altra manera.
I és que en matèria de formatges sempre hi ha molt a dir, però no ens queda cap dubte que els andorrans hem estat, som i serem uns turòfils empedreïts. Per alguna cosa el nostre copríncep francès Charles De Gaulle va dir allò, quan parlava de França, la nostra veïna: “Com es pot governar un país amb 246 varietats de formatges?”