Durant les hores mortes del vespre, amb el cansament de la jornada, no he conegut més gran plaer que el de plantar-me davant de la televisió. Dins de la graella que ofereix el mitjà tradicional, dos programes han conquerit el meu gust. La primera és una sèrie que segurament coneixeran: Crimen en el paraíso, una coproducció anglofrancesa que desenvolupa la seva acció a l’illa fictícia de Saint-Marie, al carib, territori d’ultramar. La segona és el programa Love It or List It: Vancouver, un reality de producció canadenca i que consisteix a oferir, generalment a un matrimoni, l’opció de reformar casa seva o bé vendre-la per comprar-ne una de nova.

La primera fa temps que la segueixo. Es tracta de capítols enfocats en crims dins de la comunitat illenca que ha de resoldre un inspector anglès estirat, de costums britànics però alhora summament perspicaços. Comparteix la investigació amb una sotsinspectora nativa de l’illa i amb connexions franceses. Com a secundaris, brilla l’entorn de col·laboradors. Tots els personatges canvien a mesura que se succeeixen les temporades. L’illa es configura com un univers exòtic i alhora familiar. Les trames i la seva resolució són de tall detectivesc, acomplint disciplinadament l’esquema d’Agatha Christie, amb reunió dels sospitosos i revelació del culpable incloses.

Al programa canadenc no hi ha culpables, però sí un misteri resolt just al final: s’acontentaran amb la reforma o compraran una casa nova? En el desenvolupament coneixem els gustos dels protagonistes, la seva relació amb els diners a través dels pressupostos presentats i les seves queixes o les inefables llàgrimes d’alegria quan l’illa de marbre duu a la realització vital dels propietaris. Acostuma a tractar-se de persones de classe mitjana-alta amb uns pressupostos ben nodrits i unes prioritats ben clares: metres i espais familiars. Les seves peculiaritats i una relació entre presentadors impostada però informal amaneixen el producte final. 

Per a Pierre Bourdieu les revistes de decoració eren un element burgès de control de les aspiracions de la classe de treballadora i per a Eric Hobsbawm la novel·la policíaca acomplia un paper similar en assolir indefectiblement la restauració de l’ordre quotidià. Els Toy Dolls, al seu tema Telly Addict -del disc Absurdities, 1993-, deien, però, que “I don't need a doctor, I don't need a drugstore/ I don't need an injection, I need to put the telly on”.