D’una xarxa utilitzada bàsicament pel col·lectiu del món de la comunicació per transmetre l’última hora o la foto curiosa del moment, a una xarxa superpoblada on cada vegada guanyen més lloc aquells que es dediquen a escopir verí al primer que troben al seu timeline. Un resum molt simplificat? Segurament, però també cert en bona part. Twitter s’ha convertit en una mena de selva on la fauna que hi habita ha trobat que l’odi “ven i enganxa”, com deia la periodista Laura Rosel. Que tens un mal dia? Dispares tuit carregat de ràbia contra qui sigui i contra el que sigui, sense pensar si pot tenir conseqüències o no i au, et quedes descansat. Feina feta i que els bombin! Això sí, els més bel·ligerants ho fan des de l’anonimat, no fos cas que se’ls malmetés la reputació! Qui seria el valent que llançaria els mateixos dards a la cara de la seva víctima? Segurament ben pocs. I em sembla d’allò més trist que hi hagi qui opti per acabar abandonant la xarxa social fart d’un entorn tan hostil. Tot plegat diu molt poc de la responsabilitat de tots plegats i del concepte que tenim de llibertat d’expressió. No som ni capaços d’intercanviar opinions sense haver de ferir els altres? Hem de viure de l’atac gratuït? I no ho dic perquè polítics, com Ada Colau, hagin anunciat que ho deixen perquè la xarxa l’allunya “de la bona política”. Si només fos Twitter... Al final tots hem de ser més responsables del que fem o diem, a la vida real i a la xarxa. Però ep! sense oblidar-nos de l’humor! Què faríem sense el que sempre ens donen el toc d’ironia necessari per arrencar-nos un somriure? Ves que no acabin també castigats per aquells que ho veuen tot de color negre!
