Txaikovski, la cultura i l’esport

"Putin farà olímpic Txaikovski”, titulava fa pocs dies El País. Les trampetes dels responsables dels equips olímpics russos van fer que el Tribunal Arbitral de l’Esport, com a càstig, vetés el seu  himne nacional i els russos han optat pels conegudíssims primers compassos del Concert per a piano núm. 1 de Piotr Ilitx Txaikovski per substituir-lo. Ves per on: música clàssica i esports. Allò que tradicionalment semblen dos mons antagònics aquí conjugats gràcies a les entremaliadures de responsables esportius mancats d’ètica. Però per què han de ser mons enfrontats? Per què  donem per fet que un futbolero no pot estar també tocat pel gust de sentir l’art com sent els colors d’un equip? Mira l’exemple andorrà: però si fins i tot cultura i esports estan aixoplugats en un mateix ministeri, em diran. Naturalment, els constestaré. Només em pregunto si la gent de la cultura no se sent lleugerament –o fortament- menystinguda quan comparen els magres pressupostos que se’ls destinen amb els suculents pastissos destinats a l’altra part. O quan veuen com  els esdeveniments esportius es poden convertir en grans projectes de país mentre que no hi ha hagut cap ni un –els repto: assenyalin-me’n un– que hagi sumat voluntats, parròquies, departaments, actors diversos. Va: assenyalin-me’n un. Començant pels festivals que han anat caient –tornem a recordar el de Jazz d’Escaldes?– per ser substituïts per aquests cartells comprats com un nou ric rus compra un casoplón hortera, sense ànima pròpia, amalgama d’estrelles més o menys apagades.