Ucronia: el gènere nacional català

Ara que el sector més il·lustat del llacisme, i perdonin l’oxímoron, ha obert el vedat contra l’Institut Nova Història, ens veiem en l’humil obligació de sortir en defensa del xiringuito de Bilbeny i companyia, qui ho havia de dir. Veuran: a casa som de l’opinió que estem davant de la més genuïna i portentosa aportació de la pobra, bruta, trista i dissortada pàtria catalana a les lletres universals. Ens expliquem: cal no només una perseverança descomunal, sinó un talent indiscutible per haver generat no sé, cinquanta, un centenar o dos de volums  d’aquest il·lustre però en la nostra llengua tan poc transitat gènere que és la ucronia. Fins a l’arribada de la secta bilbenyista amb prou feines comptàvem amb el vell Opòton de Tísner, i els afegits d’última hora dels ambaixadors de Villaró i el paio aquell que diu Joan-Lluís Lluís que va pelar Franco, i a Estamariu! Ara que ja sabem què hauria passat si Cervantes, Colom, Servet, Erasme, Leonardo, Pizarro, Hernán Cortés i ben aviat, ja ho veuran, el Woody de Toy Story, haguessin tingut la santa sort de néixer Runer avall, la literatura catalana pot per fi competir amb el més lluït de la ficció universal, si no en qualitat –qualsevol està a l’altura de Richard Harris i Fatherland– com a mínim en quantitat. L’últim gran argument d’aquesta dèria catalaníssima per la història alternativa és la mà del CNI rere de l’atemptat de les Rambles, òbviament fabulat a can Bilbeny. Aquesta bona gent es mereix un lloc preeminent en les nostres lletres: en la nostra modesta opinió, un Premi d’Honor, un Sant Jordi o un Josep Pla –pobre Pla– els farien plena justícia. Però no diguin que ho hem proposat nosaltres.