Benvolgut Albert, dos punts. Merci per facilitar-me el temita de columna, amb aquest debat que torna infal·lible cada tardor amb les castanyes. Bé, de castanyes de menjar no sé si en tindrem massa collita, de castanyes de les altres, n’anem servits tot l’any. I això que anàvem a sortir de la pandèmia com una humanitat idíl·lica. En fi. Que sí, que sant-tornem-hi al canvi d’hora, que toca la moral el que no està escrit. Però una puntualització, perquè, de fet, aquest assolellat horari estiuenc és precisament el que ens manté més allunyats del ritme solar, anem amb dues hores de diferència amb el que marca l’astre rei i, per tant, els nostres bioritmes. Suposa, per tant, un pas més en aquest allunyament constant de la naturalesa per esdevenir éssers artificials cada cop més tecnificats i allunyats del món que ens envolta. Li va costar, però a mi m’ho va fer entendre l’enyorat Joan Vázquez, que amb santa paciència em va explicar reiteradament allò dels ritmes circadiaris. “A Espanya vivim amb un horari més que artificial des que fa 81 anys el dictador Francisco Franco va decidir ajustar el fus horari amb el d’Alemanya”, deia.
D’altra banda, puntualitzo, estimat company, que la nostra feliç sort de llevar-nos més aviat tardet (també acabem a la punyetera hora) no coincideix amb el ritme de la resta: a les set del matí el carrer bull d’activitat. Alguns són dempeus amb l’insòlit propòsit de fer esport. D’altres, per pencar. O anar a l’escola i a les vuit i poc molts nens ja esperen el bus al carrer: han de fer-ho mentre és tan fosc? A l’extrem més occidental no se’ls faria de dia abans de les deu del matí! El debat és pelut. Gens estrany que l’esfera política el posposi tant com pot.
