No coneixes el festival Ull Nu d’Andorra? Doncs, no, no el coneixia. I no sabia el que m’estava perdent!
He de confessar que ja no soc un habitual dels festivals. Vaig ser-ho, de jove, quan presentava els meus primers curtmetratges (fa més de vint anys!). Com que els anys passen i un guanya canes i perd empenta, havia oblidat l’emoció que suposa tenir un aparador on mostrar la teva obra i sentir com aquell projecte en què has treballat tant per a fi compleix l’objectiu amb el qual va ser creat: ser exhibit davant del públic. Però a Andorra la Vella m’he retrobat amb totes aquestes sensacions, i m’he vist reflectit en els ulls plens d’il·lusió, passió i ganes d’explicar històries dels participants, la majoria joves talents disposats a captivar-nos. Com a membre del jurat, això ja és una feinada: com escollir-ne un si els premiaries tots?
Ull Nu recull així tot el que, en el fons, és essencial en un festival: que els creadors es trobin amb el públic, siguin del format que siguin. I, per sort, la selecció del festival (mèrit de l’organització, un fuerte aplauso com diuen a la tele) és un totum revolutum d’allò més estimulant, on caben videoclips, videoart, curtmetratges documentals, curtmetratges de ficció, llargmetratges, migmetratges... Tota una acurada selecció de propostes diverses, de tres nacionalitats diferents, que il·lustra de forma molt precisa (i variada) el moment creatiu del món audiovisual, especialment a Andorra (les propostes d’autors del Principat m’han sorprès molt gratament, així que des d’aquí encoratjo les autoritats a cuidar i mimar aquests brots de talent). La veritat és que l’única pega ha estat haver de fer de jurat. A veure, és un honor ser convidat, però això de jutjar la feina dels altres, en un camp tan subjectiu com l’artístic, sempre és complicat, de la qual cosa en donen fe les deliberacions que vam tenir, i la sensació que sempre et queda de no haver estat del tot just.
Però tot això, tot i ésser important, potser no és el més definitori de la meva experiència a l’Ull Nu. Com ja he dit, la selecció de peces és molt estimulant, i he gaudit molt en les projeccions... I fora d’elles. Perquè els cinèfils sempre portem molt malament el moment en què s’apaga el projector, s’encenen els llums i hem de tornar a la crua realitat. A l’Ull Nu, en canvi, tornar a la realitat era tot un plaer. No només per com resulta d’agradable estar a Andorra la Vella (una ciutat rodejada de muntanyes) i al Principat d’Andorra (on sempre que he vingut m’he sentit com a casa), sinó pel meravellós equip humà que organitza i treballa al festival, que uneixen la seva passió pel cinema amb una vocació hospitalària que aconsegueix que l’experiència d’assistir al festival sigui única i molt especial. El que m’ha robat el cor del festival Ull Nu ha estat precisament la vocació de transcendir les projeccions i convertir l’audiovisual en una festa que interpel·li tothom, nens i grans, mitjançant activitats que van més enllà de les projeccions de la secció competitiva, com va ser el concert del DJ Meneo a la nit, veient tothom ballant, jurat, participants, equip de l’organització, voluntaris...
La veritat és que em semblava la millor definició del que el festival assoleix durant la setmana que se celebra, que tots els que acudeixen a alguna de les activitats acabin amb un somriure a la boca. I no sé si el festival acostuma a repetir membres del jurat, però m’encantaria repetir. I si no, tornar a l’antic i sa costum de rodar curtmetratges i presentar-me a concurs i arriscar-me que em jutgi algú com jo. El que calgui per tal de tornar i passar-m’ho tan bé com aquesta última vegada. Visca l’Ull Nu!
