‘Ullerapasta’

Si observen la fotografia que acompanya aquest article podran observar, a part d’una mancança evident de cabell a la qual ja m’he referit en algunes ocasions, que duc ulleres de pasta i, a més a més, de color negre. En la llengua castellana s’ha desenvolupat el terme gafapasta, que defineix un grup de persones que mantenen una relació particular amb la cultura, i de manera especial amb el cinema. Fent honor doncs a la fotografia, aquest article despendrà cert tuf d’intel·lectual amb unes ganes irrefrenables de mostrar-se diferent a la gran massa, tot mantenint certs posicionaments que fins i tot poden ser un xic pedants. Queden doncs avisats, per si volen dedicar el seu temps a altres assumptes.
L’arribada de cinema doblat al català als Cinemes Illa Carlemany a un preu reduït ha estat considerat un gran triomf. Com pot ser que hagi tardat tant, vatua l’olla! Resulta sorprenent que, essent la llengua oficial del país, als cinemes hi arribi un gran nombre de pel·lícules doblades en una altra llengua. Heus aquí, però, la gran pregunta! Cal doblar les pel·lícules? O és millor mantenir-ne les versions originals, això sí, subtitulades? És prou sabut que en països on no es doblen, com ara tota la franja escandinava o Portugal, el domini de llengües estrangeres per part dels nadius millora de manera notable. Una dada que sembla indicar que veure pel·lícules en versió original és una bona manera de familiaritzar-se amb altres llengües i, sens dubte, molt més econòmica que pagar estius a Irlanda o a campus esportius immersius.
Anem doncs per un segon argument, també clàssic i arnat. Tot i que en molts casos les escoles de dobladors gaudeixen de grans professionals, pel camí s’acostumen a perdre molts matisos de la interpretació dels actors. Sempre m’ha cridat l’atenció que en alguns films on els actors canten la part cantada s’emeti en versió original i, per contra, la resta sigui doblada. Com si no hi hagués papers on les inflexions en la veu, o el canvi d’accent i de dicció, fossin tant o més importants que les mateixes paraules. Papers on els és permès als actors lluir-se i demostrar ofici. Aquests matisos s’acostumen a obviar en el doblatge, que gairebé sempre  resulta funcional.
Per tant, a un ullerapasta com jo, no li fa gaire fred ni gaire calor que als cines d’Andorra hi hagi més films doblats al català. Com és prou sabut, els ullerapasta no acostumem a anar al cine a passar l’estona i distreure’ns. El nostre objectiu és sublimar-nos i, per què no dir-ho, molt sovint fer-nos el merda. Per sort, els cines Carlemany, potser conscients que aquesta mena de fílies tan particulars és millor esbravar-les, ja fa temps que projecten una part de les seves sessions en versió original subtitulada. I si no, des d’aquest trimestre, ja tornen a estar actius els dos cineclubs, tant el de les Valls com el de la Seu, que com és prou sabut, és on es bategen d’amagatotis als ullerapasta més acèrrims de les nostres contrades.