Vostès potser no se’n recorden perquè son molt joves, però no s’hi amoïnin que a mi em paguen per fer-ho. Resulta que ara fa un lustre, el jurat del premi d’investigació històrica de la Nit Literària va tenir l’ocurrència de premiar L’art de musicar la fusta, obra única en el seu gènere, escrita per un dels últims i més genuïns practicants d’aquest noble art i que demostrava, una vegada més, la versatilitat oceànica de l’autor, que no era altre que el meu amic Sergi Mas. La idea era estupenda perquè homenatjava un mestre de quasi tot i a la vegada prestigiava un guardó que feia anys i panys que anava a la deriva. Doncs al jurat no se li va ocórrer altra cosa que donar-li a Sergi Mas no el premi gros, l’únic a l’altura d’aquest home portentós, sinó l’accèssit. Un accèssit! És a dir, un premi de consolació, com dient, ho has fet força bé, sí, però pots fer-ho encara millor. Era un gest gairebé humiliant que hauria merescut una resposta del mateix nivell. Per exemple: l’accèssit se’l poden confitar. Educat, però, als epígons del món d’ahir de Stefan Zweig, Sergi Mas és massa elegant per a això. En canvi, jo no. En fi, que em va venir aquest episodi al cap l’altre dia, quan va transcendir la condecoració amb què el Govern ha distingit mossèn Ramon de Canillo. Segur que ho van llegir: l’Orde de Carlemany. I de nou aquí salta la sorpresa, com a Las Gaunas: el consell consultiu que determina qui és mereixedor de tan alt honor va concedir-li a mossèn Ramon el segon grau de l’Orde, l’Encomana. El segon, no el primer, que és la Gran Creu. És cert que li podien haver atorgat la de tercer grau, una humil Creu sola, però també ho és que en aquesta mateixa ronda la Gran Creu, el rien ne va plus de l’Orde, ha sigut per a Luca Beccari, secretari d’Estat d’Afers Exteriors de San Marino, que com tots sabem ha fet moltes i molt més importants coses per Andorra i pels andorrans que no el rector de Meritxell i ànima d’AINA.
