Un accident i un dia infame

Seguíem fa uns dies el turmentós començament del judici per l’accident del tren Alvia a Angrois el juliol del 2013. Si m’ho permeten, per a servidora aquella jornada va ser funesta no només pel sinistre en si mateix, sinó perquè la tinc marcada a la memòria com el dia en què els mitjans van acabar de perdre la virginitat en aquest desig miserable d’explotar el clic fàcil i morbós. No és que de morbo n’anéssim curts en la història, periodisme i ciutadania, però aquell dia... Ai, aquell dia. Els webs dels diaris es van fer amb el vídeo del moment en què el tren descarrilava. Em centro en un periòdic espanyol de tirada nacional i en el passat cert prestigi: en un primer moment la imatge apareixia a la pàgina principal del web penjada entre els titulars, més o menys discreta, però unes hores després es van adonar que els lectors clicàvem com bojos sobre la fascinant imatge mentre probablement imaginàvem com aquella gent (el pare d’algú, la mare d’un altre, fills, germans, éssers estimats) moria a l’interior. El resultat? A migdia el vídeo infernal ja ocupava la pantalla sencera, el tren ja es projectava a tota velocitat cap al desastre i els vagons bolcaven un cop i un altre, un cop i un altre. Segurament es van rebentar totes les estadístiques de visites. En aquell mitjà i tota la resta. 
Cadascú es marca les dates significatives al seu gust i per a qui escriu aquestes línies aquella va ser la jornada fundacional de tota aquesta misèria, quan no infàmia, que circula per les xarxes i de la qual beuen i viuen no només digitals cutres, sinó mitjans suposadament rigorosos. I els seus lectors i espectadors.