És realment possible defensar l'acord d’associació com si fos un afer estrictament tècnic, gairebé administratiu? O pitjor encara, com si fos patrimoni exclusiu d’un cercle institucional reduït? Quan una decisió és estructural, quan condiciona el model econòmic, social i institucional d’un país, el problema no és només què es decideix, sinó com i amb qui es construeix el relat per informar a la ciutadania i exposar-li l’impacte pel futur de les noves generacions.
L’acord d’associació amb la UE no admet banalitzacions. No és un tràmit diplomàtic ni una carpeta més a l’agenda del Govern. És una decisió política de primer ordre, amb efectes duradors sobre l’economia, el mercat de treball, la regulació empresarial i els drets socials. I, precisament per això, comunicar-lo malament –o comunicar-lo només des d’una veu oficial– no és un error formal, és una errada de fons que erosiona la credibilitat i alimenta la desconfiança.
San Marino, immers en el mateix procés d'associació que nosaltres, ho ha entès perfectament. El 15 de gener de 2026 va reunir una comissió mixta transversal, integrant forces polítiques i actors econòmics i socials. No per escenificar unanimitats, sinó per assumir una realitat elemental: un acord d’associació només avança amb solidesa si es construeix com una responsabilitat compartida i si la informació i la promoció del seu contingut s’articulen des de la corresponsabilitat nacional.
Progressistes-SDP, es vol inspirar en aquell camí i ha defensat dins del pacte d’Estat la necessitat d’eixamplar-lo. No com un gest ornamental, sinó amb l'objectiu clar d'incorporar activament sindicats, agents econòmics i actors socials per construir una acció conjunta d’informació, explicació i promoció de l’acord. Sense pluralitat, sense complicitats socials i sense pedagogia rigorosa, el procés queda exposat al descrèdit i a la desinformació.
Un acord que impacta directament sectors sencers del país no es pot explicar sense comptar amb aquests mateixos sectors compartint la informació per poder incorporar-los a l’explicació pública d’un projecte de país.
No té sentit parlar de legitimitat democràtica mentre es manté el debat dins d’una bombolla autoreferencial. El problema no és la discrepància. El problema és el silenci. No és el debat, sinó la seva absència.
Ampliar el pacte d’Estat no el debilita, el reforça. Obrir-lo de manera efectiva evita que la difusió de l’acord es percebi com propaganda i permet construir consensos sòlids, basats en informació de qualitat i en la confiança.
Encara som a temps de corregir el rumb. Però això exigeix abandonar la comoditat del pacte tancat i assumir el risc –necessari– d’un pacte obert, plural i exigent.
L’acord d’associació amb la UE no necessita més consignes ni més escenografia oficial. Necessita veritat, credibilitat i complicitats reals. I això només és possible quan el país hi és tot.
Com va exposar als mitjans de comunicació Jaume Bartumeu el dia 10 de febrer, no n’hi ha prou amb firmar el text. No ens podem permetre que l’Acord d’associació sigui percebut com un procés tècnic aïllat. És una opció política necessària per al país i s’ha de gestionar i explicar com cal.
Un país que canvia té la necessitat de copsar per què canvia, té necessitat de participar.
Per això volem insistir que defensar avui l’associació amb la Unió Europea és, senzillament, un acte de responsabilitat democràtica per al futur de les properes generacions.
Convé passar de les paraules als fets amb coratge i determinació, buscant una àmplia implicació política i social perquè només amb un consens reforçat es podran dur a terme els canvis necessaris per projectar Andorra en el futur.