Nooo, no em malinterpretin i no se’m llencin a sobre, que a mi també em fa riure en Joan Pera, prou que sí. Home, no tant com a aquells que ja es comencen a partir la caixa només veure-li treure el nas a l’escenari, però confesso que fins i tot m’agrada més el Woody Pera Allen que el Woody Allen a seques. No anava per aquí la cosa. Però la ineludible presència de l’actor català als escenaris del país en cada temporada teatral és l’excusa rodona per posar sobre la taula una qüestió que em neguiteja, a veure si vostès la tenen més clara: quina ha de ser la funció dels programadors públics? Han d’articular els cartells amb propostes comercials exercint quasi –i sense quasi– de competidors dels programadors privats? Una altra cosa és que n’hi hagi, al país. Però com podrien pensar a llençar-s’hi amb aquesta concurrència diguem-ne que poc lleial i que se’ls menja l’espai? Omplir seients –i fer-se la corresponent foto amb l’estrella ensenyant grans fileres de dents– és la funció dels promotors culturals públics? I el suport a les manifestacions artístiques menys comercials, més febles, juvenils, incipients, etcètera? Això per a quan s’ho deixen?
Amb aquestes premisses s’han arruïnat vaixells insígnia de la cultura al país. Com el festival Narciso Yepes. El recorden? De fer desfilar Jean-Pierre Rampal, Yehudi Menuhin, Alicia de Larrocha o Barbara Hendricks, organitzadors i patrocinadors es van dedicar a aigualir-lo. Un cop massacrat, adiós. El van substituir per aquella boníssima i ambiciosa idea que apostava per la producció pròpia. No va omplir a la primera? Doncs adeu. I així anem.
