Un altre cop: parlar per no dir res

La participació és una vella assignatura pendent no només a aquí, sinó també als països veïns. La desafecció per la política ve de lluny i no sembla que tingui fàcil remei. A Andorra, com a tot arreu, fa temps que se’n parla, però fins ara no s’ha anat més enllà d’expressar la necessitat d’actuar. Suposo que perquè no es digui que no es fa res i espolsar-se la mala consciència. Això fins ara, perquè el flamant secretari d’Estat d’Igualtat i Participació sí que ha fet públic un elenc de propostes. La creació d’una plataforma digital de participació ciutadana, una oficina d’atenció al ciutadà i un laboratori d’iniciatives de la ciutadania són accions que es volen posar en marxa. Els treballs inclouen una diagnosi inicial dels mateixos ciutadans perquè donin a conèixer les seves preocupacions. Aquests anuncis demostren, si més no, que sí que es pot actuar per implicar les persones del carrer en la cosa pública. Em temo, però, que totes aquestes mesures no serveixin de gaire si els partits polítics no posen una mica més d’esment a l’hora de fer els programes electorals. I és que ja estem escoltant de nou durant aquests dies de precampanya, quan els periodistes som convocats per les diferents formacions polítiques, frases buides de contingut de la majoria de candidats als pròxims comicis. No sé si és que no tenen coses més interessants a dir o potser es guarden un as a la màniga amb què descol·locar l’adversari. El cert és que si els partits no són capaços de bastir un cert discurs il·lusionant, la desafecció per la política continuarà durant molt temps. I si no tenen res a dir, si us plau, no ens convoquin ni ens facin perdre el temps.