Com deia Pablo Picasso, “la inspiració existeix, però que t’agafi treballant”. I el primer a saber-ho soc jo, que estava preparant un article quan, de cop i volta, em ve un altre tema al cap que fa que em pregunti si serà la inspiració la que em truca a la porta. Si és així, deixo per a un altre dia el que estava fent sense pensar-m’ho gens. I és que d’alguna manera, com ja vaig fer a l’anterior capítol, seguiré evocant París parlant-vos d’una pel·lícula musical tot aprofitant una sèrie de coincidències i sense amagar la meva dèria per la ciutat. M’explicaré.
Vincent Minnelli aquest juliol farà 35 anys que ens va deixar; Gene Kelly en farà 25, Leslie Caron complirà 90 anys el primer de juliol i Oscar Levant en faria enguany 115. Tots ells formen el quartet fantàstic de la gran producció cinematogràfica Un Americà a París, estrenada fa just 70 anys, amb música de George Gershwin i guió d’Alan Jay Lerner, mort un mes abans que Minnelli. I un altre que també va ser rellevant i de qui parlaré un altre moment és Conrad Salinger, l’ orquestrador de la partitura, nascut el 1901.
Sense desmerèixer els altres protagonistes de la deliciosa pel·lícula, les estrelles són els dos ballarins i el músic: Kelly en el paper del pintor Jerry Mulligan, Caron en el de Lise Bouvier, dependenta d’una perfumeria, i Levant en el del pianista Adam Cook, que fa dits a totes hores però que mai no ha donat cap concert.
Un Americà a París és una de les joies de la Metro Goldwyn Mayer, amb Arthur Freed al capdavant com a productor de musicals. Obtindria sis Oscars i una substanciosa recaptació atès l’èxit de taquilla. Però anem a pams! L’any 1928, Gershwin passaria unes vacances a París per estrenar-hi composicions que triomfarien entre el públic francès, en tornar als Estats Units ja tindria idees per posar-se a treballar en un poema simfònic que titularia, òbviament, Un Americà a París, un retrat sonor, a l’estil de Nova York, sobre la gent i l’ambient de la capital del Sena que tant l’havia impactat.
El film de Minnelli és d’aquells que un cop vist et convida a apuntar-te a una escola de ball per intentar imitar el Gene Kelly i la Leslie Caron, i té a més a més els ingredients ideals: un París que recupera la vitalitat un cop acabada la Segona Guerra Mundial, la fascinant música de Gershwin, les coreografies del propi Kelly, el virtuosisme pianístic de l’Oscar Levant, amic personal de George Gershwin, i un guió excepcional signat per Alan JayLerner, company universitari a Harvard de John F. Kennedy i Leonard Bernstein. Per cert, el 1958, Lerner tornaria a treballar amb Minnelli, Arthur Freed i Leslie Caron a Gigí, que també transcorre a París i que seria premiada amb nou estatuetes de l’Acadèmia de les Arts i les Ciències Cinematogràfiques. I la nostra cinta finalitza amb una apoteòsica traca coreogràfica fent un recorregut per diverses cites pictòriques de Renoir, Toulouse Lautrec, Utrillo o Van Gogh, entre molts d’altres, i amb un Kelly pletòric que exhibeix a parts iguals energia i delicadesa.
Mireu com són les coses que sense haver-ho previst, hem rememorat un gran musical i evocat els llegendaris Minnelli, Kelly, Caron i Lerner. Ah!, que l’1 de juliol no se’ns oblidi felicitar l’encisadora Leslie Caron, que aquell dia bufarà les 90 espelmes del pastís d’aniversari.
