Un amor oblidat

Fa uns dies vaig veure una pel·lícula que em va transportar. Feia molt temps que no em sensibilitzava tant. El guió narrava la relació d’amor entre un home i una dona. Arribats a la vellesa ella era presa de la malaltia de l’Alzheimer i no reconeixia el seu marit; ell, enfonsat per la situació, i immers en una depressió pel sentiment de soledat personal i a la vegada de responsabilitat sobre la vida de la seva dona, dubta sobre què fer i com afrontar aquesta circumstància novedosa per a ell. Al principi no vol acceptar que la seva preciosa dona no sap qui és ell. Pateix i s’enfada amb la vida. Després, amb el temps, no li queda cap altre remei que acceptar-ho i acaba veient la realitat, decidint donar-li el seu amor i atenció tot i no rebre l’amor de parella per part de l’estimada. I pensava jo: “Que pur el seu amor, un amor humà per damunt de tot”.

En queden d’aquests a la nostra societat? Sí, l’amor pur i vertader on l’amor humà està per damunt de tot, fins i tot per damunt de l’amor romàntic d’aferraments i dependències. Com ho veus, tu?

Els grecs antics, al nostre tipus d’amor li deien storjé, que traduït vindria a ser una cosa així com tòxic. Els pares de la democràcia eren uns autèntics savis en la qüestió de l’amor. El dividien en quatre diferents: storjé, eros, filias i agapé. Els dos últims, filias i agapé, fan referència a un amor de germandat entre les persones i a un amor universal per tot el que existeix, inclosos els éssers humans. Storjé i eros serien les dues cares de la mateixa moneda, la moneda d’un amor patidor o d’un amor sa en la relació de parella. La toxicitat entre els amants, deien llavors els grecs, era provocada pels vicis no controlats, per l’esclavatge cap a les pulsions i la baixa natura d’amor propi.

Portat al llenguatge del nostre temps, un famós psicòleg com és Walter Riso ens diria que les relacions tòxiques es donen quan els seus integrants són viciosos i dèbils, aferrats i dependents de ser estimats i amb un nivell d’autoestima baix o molt baix. Llavors la convivència es fa molt difícil, no existeix l’enteniment perquè cada persona no està en el seu centre i es demana de l’altre atenció per tapar els seus buits i ferides personals.

Som una societat cada vegada més depenent els uns dels altres, i constantment exigim a la parella que ens satisfaci sense saber fer-ho nosaltres amb nosaltres mateixos. Per als grecs aquest tipus d’amor era sinònim de dolor i patiment, ja que les dues persones mai estaven en un estat de poder individual ni d’obertura mental amb referència a l’altre. És un amor d’interès emocional, reflectint una mica l’adoctrinament al qual estem tots sotmesos per part de la societat, que ens fa necessitar i consumir constantment, fins al punt que ho estem fent també amb els éssers humans i amb els seus sentiments.

L’amor eros és, segons els grecs, l’amor de la felicitat, la pau i la plenitud individual i en parella. És un amor on les dues persones tenen autoestima pròpia, per tant no hi ha exigències ni obligacions ni necessitats, tot va sol, sobre rodes, de forma natural i fluida, i el camí de la relació es va fent a poc a poc com si fos un regal per a ambdós. És un amor sa on et sents lliure i sense pors. On la persona que està al teu costat viu en comunicació i en sintonia amb tu en quatre nivells: nivell intel·lectual-mental, nivell comunicatiu de llenguatge, nivell emocional del cor i nivell sexual.

Per als grecs, quan dues persones coincideixen en aquests quatre nivells tenen un amor eros. Seria l’amor del company de vida, el que t’ajuda a conèixer-te internament a partir d’ell, com si fos un mirall on et veus tu, i a la inversa. El més important en aquest amor no és ser estimat, sinó saber estimar de forma coherent a l’altre, perquè quan tu estimes sanament reps per part de l’altre tot l’amor que voldries sense demanar-ho.

La pel·lícula del principi és El diari de Noah. Em va emocionar molt. Em recordava a aquell vell amor dels avis, pur, transparent i ple de tendresa, dolçor i autosuperació. Un amor, per a nosaltres, sembla que oblidat en el temps.