Un anarquista a Casa Rossell

El nostre petit però captivador país ha rebut al llarg de la història tota mena d’espècimens, fruit de la més ferma intenció o la més pura casualitat, però gairebé tots han estat seduïts per la bellesa quasi hipnòtica dels nostres paisatges o pels nostres savis i antics costums, que han fet de la nostra terra l’enveja d’aquells que cerquen la pau i la tranquil·litat com a eixos fonamentals de la seva vida. I vet aquí que un d’aquests exploradors que ens va descobrir a finals del segle XIX era un anarquista, anticlerical i catalanista que, ves per on, va allotjar-se a Casa Rossell d’Ordino. Parlo de Josep Aladern, pseudònim de  l’escriptor i editor català Cosme Vidal i Rosich que, en paraules de l’Enciclopèdia Catalana, era “un polemista dotat de més entusiasme, amb el qual intentava compensar la manca de formació”.
Aquest viatge va tenir lloc l’octubre del 1892 i va acabar en forma de llibre amb el títol de Cartas andorranas: impresións a la lleugera d’una excursió per las valls d’Andorra, publicat el mateix any a Reus i dedicat als germans Josep i Joaquim de Riba, els seus amfitrions en la darrera etapa del seu viatge a “aqueixa petita encontrada dels sempre hermosos Pirineus, que forman l’originalissim Estat d’Andorra”.
En Cosme Vidal va fer sojorn al nostre país del 6 al 18 d’octubre. Segons ell, Sant Julià de Lòria “es lo cau dels contrabandistas d’aquest terreno”, i Andorra la Vella, “lo Madrit d’Andorra”, afegint que “és una capital tranquila, dormida, ensopida, sens que doni cap senyal de vida, sens un àtom del moviment que distingeix á totas las capitals dels estats tots d’Europa”.
Ben convençut afirma que “las Escaldas y sos voltants es lo millor que te Andorra, tant, que posat en altres mans podria fer la riquesa del pais”. També visita Encamp, “poble molt bonich de nom, pero molt lletj y molt brut en realitat, ja que casi se fa impossible tranzitar per sos carrers sens calsarse unas botas de montar; tal es lo fanch y porquería que hi ha”. I de Canillo no diu gaire més que és un “poble à la vora del riu, com tots los d’aquí, sens cap particularitat digne de menció”. De la Massana queda enamorat, com Mossèn Cinto, sobretot de la Vall de Setúria: “Si un dia haguesses de pintar una vall del perdut Paraís terrenal, te recomanaría que vinguessis á pendre per modelo la de Saturia”. D’Ordino diu: “Estich molt á gust en aquest poble, á cual espatlla s’alsa com un gegant lo pich de Casamanya, de cual cima no s’ha fós la neu en tot l’istíu”.
Andorra el va captivar i per això va escriure: “Tot lo precedent fa que’ls andorrans visquin gosant una pau y tranquilitat casi paradissiaca, que estimin y estiguin satisfets de tot lo seu y que’s mirin ab despreci tot lo vingut de fora, tant d’Espanya com de Fransa”.
Tant de bo res canviï per poder seguir essent feliços com fins ara. I si ens proposen canvis direm com la poeta Emily Dickinson: “Canviar? Quan ho facin els turons!”