Un any...

14 de març del 2020. Tancats. Dos dies després va ser el meu aniversari. Celebració atípica, però almenys en companyia. Semblava impossible pensar en un any amb la boca tapada i impregnant-nos les mans de gel hidroalcohòlic. Abandonar les abraçades als que no formen part del nucli més proper. Incertesa, por. Ens van despullar. Pandèmia i crisi econòmica. El mes de novembre vaig perdre el tiet. S’acabava de prejubilar. Ningú el va poder acomiadar. Només qui el va enterrar, però no era família. Tot seguit va morir el tiet del meu pare. Tots hem passat un cicle de calamitats en forma de morts, dolor, patiment, molt d’aquest patiment que només, imagino, el temps i la distància podrà posar-nos en la tessitura d’adonar-nos clarament de tot el que ha passat. Ha estat, i continua sent per desgràcia, vertiginós. Una muntanya russa diària. Crec que encara no som conscients del que està passant, i realment aquesta maleïda crisi no ens canviarà a millor. Hem fet promeses de portar-nos millor. Com si fóssim nens petits que després de cometre alguna entremaliadura i rebre un càstig ràpidament intentem convèncer l’adult dels nostres bons propòsits. Però fem com els nens petits. Els bons desitjos ens han durat el temps que els mateixos esdeveniments ens han permès cometre noves entremaliadures. La pandèmia, el dolor, la quantitat de patiment, de morts, la crisi econòmica, gent sense feina... Res d’això ens ha fet canviar, o això és el que sembla. Dintre d’uns anys, quan aquestes històries apareguin als llibres potser ens adonarem que sí que vam canviar, però ho vam fer per a pitjor. Ens han o ens hem robat més d’un any. Continuem sense aprendre i sense fer gens d’autocrítica. Ni una pandèmia ens fa canviar...