Un balcó obert

La crisi sanitària del coronavirus ha sacsejat una part del món en la qual feia anys, dècades, que vivíem molt tranquils. Amb sotragades, amb ensurts, amb algun episodi molt bèstia, d’autèntic terror. Però en qualsevol cas eren fets puntuals, aïllats, i que no afectaven, de manera directa, el conjunt de la població. Voldria evitar caure en la síndrome del mr.wondefulisme i més quan hi ha tanta gent que està patint perquè estan malalts, perquè veuen com el negoci que tant els ha costat aixecar és a punt d’arruïnar-se’ls, perquè temen que es quedaran sense feina, perquè viuen confinats en habitacles diminuts. Perquè no, no és el mateix viure tancat en un xalet que en un pis de quaranta metres quadrats. Perquè viure sol l’aïllament pot ser terrible, perquè viure sol l’aïllament si ets una persona gran és pitjor i perquè viure amb canalla, als quals els has d’explicar per què no poden sortir, ha de generar als pares una enorme impotència i moltes incerteses sobre el futur que els espera als fills. Així i tot, les mostres d’agraïment cada vespre al personal sanitari, el reconeixement menys evident però igual de sincer als treballadors dels serveis bàsics, palesen que la ciutadania, en un moment crític com l’actual, es replanteja quines són i quines haurien de ser en endavant les nostres prioritats com a societat.
Tant per les actituds cíviques, que són moltes, com les incíviques, que són molt visibles, conceptes com la solidaritat o el debat clàssic entre la llibertat individual i el bé comú omplen les xarxes socials i animen les discussions als grups de WhatsApp amb els amics. Podem discutir de límits, de concrecions, però la situació evidencia que com a espècie no ens en sortirem si cadascun de nosaltres només es mira el propi melic.
Confinats com estem i abocats a una reflexió que s’ha de canalitzar obligatòriament per mitjans virtuals, la plataforma de participació ciutadana VISC (visc.ad) ha obert un procés de recollida de propostes per aprofitar “l’energia cívica” d’aquests dies, quan “pel que fa a la nostra dimensió ciutadana, estem més actius que mai”. El procés s’anomena Sortim als balcons i ens convida a “sortir a un balcó metafòric (i digital) per compartir les nostres idees i reflexions i perquè puguem construir, de manera col·lectiva, propostes per fer d’Andorra un lloc millor”. La metàfora del balcó és immillorable perquè aquest espai s’ha convertit en el catalitzador de la nostra essència més genuïna: una atalaia de control, per a bé i per a mal, però també un pont per escurçar l’obligat distanciament social.
Tant de bo que l’ebullició dialèctica es tradueixi en un compromís cívic i sapiguem aprofitar totes les eines, també el procés engegat per VISC, per fer xarxa: real, humana, col·laborativa. Perquè si tenim consciència de comunitat, en un sentit relacional i no excloent, les possibilitats que se’ns obren al davant són immenses.