Un bon home

Rebem constantment missatges de condolença. Ja fa més d’una setmana que el pare ens va deixar, tot i que segueixen arribant com un degoteig que agraïm, una abraçada intermitent que ens ajuda a confirmar la imatge que en teníem. Missatges que a més d’animar-nos i fer-nos costat, ens recorden que el pare era una gran persona, que anava per la vida amb un somriure, que va saber defensar els més desvalguts, que tenia uns valors humans sòlids... Aquests retalls, aquestes fotografies que de vegades ignoràvem i de vegades no, són un pòsit vívid, un deixant transcendent, una xarxa de moments positius en la memòria dels altres que ens conforta.

Un amic t’explica que en un moment donat de la seva vida el pare l’havia ajudat sense ni pensar-s’ho. Un altre, que sempre va considerar una sort poder treballar amb ell. Encara un altre, que trobar-se’l al carrer era motiu d’alegria pel bon humor que desprenia. El de més enllà, que el recorda a les primeres èpoques com a educador, rodejat dels nanos amb què treballava –i de qui acabava convertint-se per força en un referent i un amic.

Les paraules o els exemples concrets varien d’interlocutor a interlocutor, però el resum és clar: els amics ens parlen de les vivències positives que el pare va saber compartir amb ells, vivències que ara el sobreviuen sota la forma de bons records.

Si penso en la seva faceta de pare, només puc dir que va ser molt generós i flexible, que va saber confiar en nosaltres. Ens va guiar amb l’exemple de la seva feina i amb la manera enormement tolerant i afectuosa de fer que tenia amb tothom –amb excepció dels intolerants. Ens va proporcionar facilitats que com a nen i jove ell mai no va tenir. Ens va obrir portes en tot moment i ens va acollir quan ho vam necessitar. Per sobre de tot, ens va estimar molt.

Més enllà, va ser també el millor avi dels nostres fills: creatiu, dedicat, afectuós, present, divertit. Els seus nets el trobaran a faltar, a la vegada que el recordaran per sempre més amb agraïment per tot l’amor que els va donar. Quan pensin en què és la felicitat, els nets recordaran quan cantaven amb els seus cosins tot anant a l’escola dins el cotxe de l’avi, les estones que passaven dibuixant amb ell o la seva magnífica sopa, mai superada per ningú.

No us agradaria pensar que el dia que falteu una marea unànime de veus s’alçarà per manifestar que vau ser persones eminentment bones? No sé si hi deu haver una satisfacció més gran a la vida que la d’haver fet feliç la gent, la d’haver estimat de debò sense esperar res a canvi. Les vostres paraules se sumen a la nostra certesa que el Xavier Gálvez, el pare, ho va aconseguir.

Acabo amb el desig que tingueu tots una feliç i plàcida entrada d’any i amb un acomiadament que sé poc original: estimeu-vos els uns als altres i recordeu tot allò bo que la gent bona us aporta i us ha aportat.