Quinze segons i prou. Aquest és el temps que ha de durar un booktok, o sigui, una cosa relacionada amb un llibre que publiques a Tik Tok. Impossible. Què vols explicar en quinze segons? No tens ni temps de dir el títol i l’autor. Intent, mig inútil, de conversa amb adolescents per aconseguir entendre alguna cosa d’aquesta nova i gran eina per difondre llibres. És que no és per dir el títol i l’autor, ni per fer un resum del llibre! És per cridar l’atenció sobre el llibre, llançar un repte, moltes coses... Pots fer moltes coses. Ja. I movent-se, movent-se tota l’estona, perquè a Tik Tok si estàs quiet, no existeixes. Deixem per un altre dia el Wattpad, aquesta plataforma on proliferen els llibres d’amor i els aires coreans, la interacció entre autors i lectors, constant, dinàmica, inassumible en el temps i l’espai d’una persona de més de 25 anys. 

Deixem-ho per a més endavant perquè ara no tinc temps. Estic atrapada en els mil cinc-cents grups de WhatsApp que corren pel gran i nou dispositiu mòbil que algú em va regalar pel meu aniversari argumentant que el meu mòbil antic era lent i havia d’estar al paradís de la velocitat i que aquest regal era la bomba. 

Aquesta situació em fa pensar en Santiago Segura. Que no m’agrada gaire, per no dir gens. Padre no hay más que uno és una comèdia ben prescindible, una ruqueria com una casa, però va ser la primera (i algunes setmanes única) pel·lícula que vam poder veure després del confinament més dur. Va ser l’únic que va gosar treure producte en un moment considerat fatal, llest com és i comercial com ningú.  

En aquesta ruqueria de pel·lícula hi ha un moment genial, un detall que proposo que desenvolupin els enginyers i informàtics i tindran els meus diners. Es tracta d’un producte que Segura bateja com la Conchi, però que podria tenir el nom que volguéssim: el Manel, la Maria....

El protagonista de Padre no hay más que uno ha de cuidar tot sol la seva canalla i està estressat per l’allau de WhatsApps del grup de mares dels seus nombrosos fills. “¿A qué hora se levantan estas cabronas?”, diu de bon matí quan veu l’activitat que hi ha al grup. 

Com que no pot respondre tots els missatges i estar al cas de tants temes, desenvolupa l’aplicació Conchi, que respon automàticament els WhatsApps classificant-los segons el tipus i tema: quan algú envia foto, llança emoticona d’aplaudiment, quan algú envia felicitacions d’aniversari, cors i petons, i així anar fent, anar automatitzant les respostes. S’hauria de polir, perquè algú posa una foto d’una esquela i ell envia aplaudiments, però seria qüestió de temps.

Proposo fermament una millora a l’automatisme i a triomfar. Jo compraria la Conchi si existís en el món real perquè no dono a l’abast a aplaudiments i cors i petons, i em desconcentro en sentir tanta activitat inútil a WhastApp, tanta obvietat, repetició i exhibició. 

Si tingués la Conchi o el Manel potser tindria temps d’anar a llegir el nou llibre de la Milena Busquets, Las palabras justas, o la nova novel·la de Melcior Comes Tots els mecanismes, que trobo que són llibres que fan estiu i que seria un plaer llegir aviat.