Dedicat a l'Anna, in memoriam.

Durant les nits d’insomni, mentre espero que el mussol torni a cantar al bosc de la tartera, rememoro els records acumulats al llarg de tants anys d’amistat. Em llevo de bon matí a fullejar els àlbums de fotos que la Pilar –abans de l’arribada del món digital– va anar elaborant amb meticulositat de bibliotecària. Trobo una fotografia que m’agrada de manera especial perquè l’Anna somriu feliç, el Guillem mira la càmera amb expressió de sorpresa i el Jordi és un noi eixerit que aviat deixarà la infantesa. La Pilar s’ha girat d’esquena just a l’instant decisiu; la Carme té el Lluís, que encara no havia fet els dos anys, a la falda (ho sé perquè hi ha una foto des de l’altre costat); la Marga i l’Antonio donen instruccions a la Maite que intenta cridar l’atenció del grup per enquadrar la foto; l’Esteve, amb la seva cabellera arrissada de guitarrista de Queen, ens observa pensatiu; i jo aprofito la distracció del grup per menjar-me el socarrat de la paella. És estiu. Som a la vora d’un rierol d’aigua sonora, sota una pèrgola rústega que a penes fa ombra i envoltats d’una vegetació salvatge amb tots els colors del verd encesos. Som al càmping Butxaca de Castellbò i celebrem la vida –a més de batejar l’Esmeralda, la caravana amb la qual la Pilar i un servidor volíem viatjar arreu del món– amb un arròs de muntanya. La foto podria ser també de la vall del Madriu, de les pastures de Setúria o de la Font Bordonera d’Organyà perquè el lloc no importava gaire: estàvem junts, confiats, i compartíem riures i esperances.  

Si la Pilar no hagués guardat les fotografies jo no tindria consciència que hem envellit, perquè cada cop que ens reunim veig els amics com si no passés el temps. L’amistat no bufa espelmes d’aniversaris, només atresora sobretaules festives i capvespres de converses serenes. No deixa traces a la pell, ans al contrari, la manté llisa i fresca. El temps compartit amb els amics no transcorre, no es perd ni es malbarata sinó que s’acumula en el record de les experiències viscudes, en les trucades durant els moments de debilitat, en la solidaritat quan algú ho necessita, en les notícies bones anunciades amb alegria... El temps dels amics és tan valuós perquè no té preu, no es compra ni es ven i no es pidola al mercat inestable de les xarxes socials: és un regal generós que ni tan sols et planteges si et mereixes.  

No m’havia passat pel cap que un dia es produiria a la colla d’amics un buit, una absència tan inesperada i injusta com irreparable. Que un de nosaltres no apareixeria a la foto per una raó que no fos la d’estar darrere del visor de càmera o de la pantalla del mòbil. Érem la colla de sempre, la de tota la vida, amb uns lligams trenats molts anys enrere que ens feien forts i audaços, invencibles. Potser fins i tot ens hauríem hagut de posar un nom com si fóssim una generació de poetes o novel·listes que l’atzar havia reunit per sempre. 

I ara la marxa de l’Anna ha obert una esquerda a la muralla inexpugnable i per primer cop ens sentim vulnerables. El dia que ens tornem a reunir, trauré la foto de l’àlbum per mostrar-la com un tresor i espero que el record dels dies de felicitat senzilla i assequible, quan en teníem prou amb una taula de càmping on compartir un arròs a la vora d’un rierol de muntanya, pugui apaivagar el dolor de l’absència.