Diari digital d'Andorra Bondia

L'opinió de...

imatge de JPeruga

Joan Peruga

Historiador i novel.lista

 

 

Un càstig ben merescut

Un càstig ben merescut




La història que us explico avui va tenir un començament espantós i un final... Els que em seguiu al Facebook haureu notat que els darrers mesos he incomplert la promesa de penjar les fotos de la “sèrie ocells” que vaig iniciar al poble. M’agrada passar –no confongueu, si us plau, amb perdre– llargues estones amb la càmera de fotos a l’aguait per atrapar moments de la vida dels ocells mentre penso en la meva, que no és ni tan lliure ni festiva. A prop de la finestra de la cambra de bany, que s’obre al petit jardí, la parella d’orenetes que ens visita cada primavera van reconstruir un niu d’arquitectura miraculosa de fang i la femella es disposava a fer la posta dels ous.

Mogut per una curiositat infantil irrefrenable, vaig fer allò que m’havien ensenyat que no s’ha de fer mai: agafar una escala, enfilar-me fins al niu i posar-hi la mà per veure quants ous hi havia. Un. Només n’hi havia un; tan petit i fràgil que vaig sentir –creccc...– com s’esberlava sota la lleu pressió dels meus dits. Vaig treure la mà com si hagués tocat oli bullent. No els vaig comentar res als de casa. Les orenetes van tornar al vespre i durant els dies següents es van anar alternant per incubar la posta.

Jo seguia tot el procés en un silenci astorat i culpable. Cada matí, mentre m’afaitava, les orenetes s’afanyaven per donar escalf a un ou que estava irremeiablement perdut. Un ou que jo havia malmès. Quin càstig més refinat de la natura! Els de casa s’estranyaven que no aprofités per fer fotos. Al final vaig confessar el delicte. No vaig trobar gaire solidaritat ni consol. Si les mirades matessin!

Fa un parell de setmanes, en obrir la finestra i mirar de reüll l’escenari del crim, em va semblar que per sobre de la petita tàpia de fang s’abocava un caparró negre amb un plomall ridícul i un bec desproporcionat de color groc. Somiava? Em vaig fregar els ulls. No n’hi havia un, sinó dos, i... encara un de més petit, un caganiu que maldava per obrir el bec quan va arribar la mare amb un insecte. Com era possible!

Pensareu que se m’ha estovat el cervell, però us asseguro que en uns minuts van venir estols d’orenetes de les cases veïnes a felicitar la parella i el jardí va ser una festa de crits i de vols de celebració. He seguit –ho podeu trobar al meu Facebook– tot el procés d’alimentació dels pollets. Han crescut molt ràpid i fins i tot el caganiu se’l veu prou espavilat. Em vaig perdre el primer vol mentre era en una reunió a Andorra, com els passa als pares de les pel·lícules americanes quan no assisteixen als moments fundacionals de la vida dels fills. La Pilar va comentar-me que havia estat molt emocionant. Ho tinc ben merescut! Ara hi ha tres adolescent cridaners i escandalosos que fan acrobàcies increïbles pel jardí darrere dels mosquits.

La història que avui us explico ha tingut un final feliç. A les novel·les m’agraden els finals oberts, inquietants, o els que acaben malament i et deixen el cor encongit. A les històries reals, però, prefereixo els finals feliços, perquè no són gaire freqüents. 

Compartir via

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Formulari de contacte