Ignoro com viuen la seva condició una nena o un nen esquerrà, actualment. Jo, els anys d’infantesa vaig arrossegar-me sentint-me portador d’una maledicció faraònica. La meva cal·ligrafia, per anomenar-la d’alguna forma, va provocar tants atacs epilèptics a les senyus de primària que ningú em volia a la seva classe. A més, era tan maldestre que la vegada que vaig regalar-li a la mama un cendreret d’argila, fet a l’hora de plàstica, la pobra va sortir cagant llets cap al registre civil, en un intent d’esborrar qualsevol evidència que ella m’hagués dut a aquest món.

A més de ser esquerrà també tenia trets dislèxics (això ho sé ara) i, tot i desenvolupar recursos per evitar certes errades, en edats més tendres em torturava pensant que el meu braç sinistre no venia de sèrie, i que el duia empeltat fruit d’un trasplantament, no d’un serial killer profanador de tombes de bebès (la qual cosa m’hauria fet cotitzar a l’alça), sinó d’un imbècil incapaç d’escriure bé. Als anys 80 un nen dislèxic era, simplement, un que feia massa faltes, de la mateixa manera que un nano hiperactiu equivalia a un cabronet. Per contra, avui en dia aquests trastorns, i altres de similars, es coneixen i es diagnostiquen millor, i socialment són percebuts amb més normalitat. Per exemple, gràcies a la facilitat d’accés a informació qualificada, i a la desmitificació d’algunes qüestions, he arribat a saber que a més tinc predominança hemisfèrica creuada, a nivell cerebral. Anem a pams: en una situació estàndard l’hemisferi dret regula el costat esquerre del cos, i viceversa, mentre que si es dona creuament les persones executen accions amb certs membres d’un flanc quan, d’entrada, haurien de realitzar-les amb els de l’altre. Com a conseqüència directa, aquests individus sovint són lents, sapastres, mostren complicacions per concentrar-se i poden patir problemes d’orientació (espacial i temporal) o dificultats en la comprensió numèrica o textual. Ara comprenc que vaig passar-me els dies creient-me el totxo més gran de la galàxia i al final només era un cas de manual de calamitat hemisfèrica. Era com si hagués viscut sempre a Austràlia mirant de conduir per la dreta amb les neurones en horari peninsular.

Les meves extremitats i hemisferis van signar un armistici fa temps, però segueixo sense saber com explicar a la meva dona per què soc tan dolent orientant-me. Se’m va presentar una oportunitat d’or un cop que (conduïa ella) jo duia el mòbil amb Google Maps i ens vam perdre. “Ets burro, o què?”, va etzibar-me, al que jo vaig replicar: “No, cari. És que encara que em vegis aquí, tinc el cervell establert a Melbourne. Soc pseudomarsupial.” Al que ella va respondre: “Ets burro, o què?”