“Un clàssic”, comenta algú, arronsant-se d’espatlles en llegir la notícia sobre la investigació oberta per Antifrau sobre un procés de selecció a l’Ajuntament de la Seu. No és que sigui un clàssic en aquest consistori, Déu nos guard, sinó que aquest encongiment d’espatlles i ànims respon a aquesta idea que ens recorre, com a societat, respecte de certs procediments administratius. Existeix la idea de fons que massa sovint es dissenyen tenint molt en compte les característiques i qualitats del cridat a guanyar-lo. Vaja, que si no posen pes, alçada i color d’ulls, poc li falta. Això aquí, allà i més cap aquí: és proverbial la càlida obertura de braços que té la padrina per acollir els seus fills. Els que venen amb una bossa de vots sota el braç, especialment. Així que a ningú estranya, realment, una notícia d’aquest tipus. Un clàssic.
És una acceptació que reflecteix el cinisme de la societat contemporània. El cinisme com l’entenen pensadors com Peter Sloterdijk o Slavo Zizek: el cinisme compartit pels que sabem que les coses van malament però ens arronsem d’espatlles amb un somriure sarcàstic. Alguns ho deixen passar esperant que, un dia, arribarà el seu torn. Quan manin els meus. D’altres, la major part, se senten inermes. No creuen tenir-ne ni veu per queixar-se. De fet, la immensa majoria de denúncies d’aquest tipus (i això ho reflecteixen les estadístiques de l’OAC, sense anar més lluny) són anònimes.
Bé, més valen les denúncies anònimes que els silencis. Però aquí, un altre tema: per què aquesta por a defensar alt i clar els propis drets? A exercir una llibertat que, quan no s’utilitza, s’oxida i finalment desapareix.
