Asli Erdogan, Mahmoud Abou Zeid, Narges Mohammadi, Lu Yuyu i Li Tingyu, Jovo Martinovic. Aquests són sis dels 348 periodistes que estan empresonats arreu del món, segons denuncia l’organització de Reporters sense Fronteres (RSF) en el balanç del 2016. Situacions extremes aquestes que afortunadament no vivim els periodistes que treballem a Andorra. Malgrat això, a casa nostra tenim altres perills, i tinc la sensació any rere any que la salut periodística va minvant. No en va no s’ha d’oblidar que aquest any hem perdut una posició en el rànquing de la llibertat de premsa mundial que elabora la mateixa RSF. La dependència dels mitjans de comunicació dels poders econòmics, polítics i religiosos, l’alta presència de conflictes d’interès i la gran dificultat que tenen els periodistes per cobrir les activitats dels bancs en són les principals causes, segons l’entitat. I encara n’afegiria més: manca de recursos humans, falta de temps per investigar, la pressió pels beneficis econòmics, l’autocensura... i podria continuar. Aquests obstacles s’han de superar protegint el pacte que tenim implícit amb la veracitat. Avui el bon periodisme és més necessari que mai i els periodistes hem de fer autocrítica i hem de saber reconstruir la relació de confiança i credibilitat amb els ciutadans. Però que hi hagi un bon periodisme no només depèn dels periodistes, perquè com a ciutadans responsables tots hauríem de tenir un compromís per viure en una societat ben informada i no dissimuladament manipulada.
