Un cop al dit petit amb la pota de la taula

La meva amiga és del grup de persones que estrenen any amb el curs escolar i que es fixa nous propòsits a incloure en la seva rutina. L’objectiu a la fi, em diu, és millorar la seva vida.

M’explica que a partir d’ara es mostrarà una fonamentalista de la seva planificació. Diu que s’ha cansat d’improvisar, d’esperar que l’inesperable arribi, d’haver completat tots els volums de A la recerca del temps perdut només amb els retards de les seves cites, de patir reunions que s’eternitzen perquè ningú ha marcat una hora de termini...

“Les coses perjudicials de la meva vida han estat errors de càlcul”. I ho té clar: “Tot el que no surt marcat a l’agenda, no existeix”.

Li recordo que no és un bon moment per introduir canvis radicals a la seva vida. Que coincideix amb la notícia de la malaltia del seu familiar, que està a punt de sortir de comptes la nova parella del seu ex, i que la nova directora de recursos humans de l’empresa on treballem no sembla prou dialogant com per suggerir-li maneres de gestionar res.

“Està tot agendat”, em diu. “Si ho puc tenir sota control, no em pot fer mal”. I em mostra un galimaties d’horaris marcats en diferents colors i paraules curtes com etiquetes escrites amb polidesa. Quan s’ha convertit la meva amiga en la Marie Kondo dels plannings?, em pregunto.

S’adona que no li han portat sucre amb el te i s’aixeca una mica contrariada per reclamar-lo a la barra. Amb la pota de la taula es dona un cop al dit petit del peu esquerre. Són els primers dies de tardor, però ella encara no ha programat el canvi d’armari i du posat un vestit florit i unes sandàlies. El seu gest es queda congelat, com la seva respiració, i em mira. Seu de nou sense dir res, aferra els punys i s’aguanta. No plora. Es va proposar el curs anterior no plorar per futileses. Però sé que si em fixés bé en l’interior dels seus ulls veuria passar els moments infeliços dels últims dies. Dels últims mesos i anys.

“Si no surt a l’agenda, es perd”, matisa ella, i aquí li noto la influència de tantes hores amb Proust.

Sé que quan sortim al carrer l’acompanyaré fins al primer contenidor de paper que ens trobem i llençarà la seva agenda. Ella segueix sent del grup de persones que necessita propòsits amb el nou curs escolar. Com també ho soc jo. I he decidit dedicar la resta de la tarda a convèncer-la de com la seva vida millorarà si treu el sucre de la seva dieta.