Un delegat problemàtic?

L’arribada a Andorra del coronel Baulard i els seus homes va aixecar suspicàcies, sobretot per part d’Espanya, que va enviar al país un delegat, José Maria Imbert, que s’allotjava a l’Hotel Pla. Puntualment informava Pablo Tremoya, sotssecretari d’Estat a Barcelona, del que passava al país.
Aquell mes de setembre del 1938 el coronel Baulard amablement intentava fer-lo fora del país, però Imbert no estava disposat a marxar, creant així un conflicte a la part francesa. Una expulsió que no era senzilla perquè només feia que exercís el seu ple dret. Tot i així, Imbert explicava que els francesos es trobaven en una posició sòlida i ferma, acostumaven a cedir més o menys atès que la seva posició a Andorra havia anat força més enllà del que els correspondria. I sobretot, perquè havien començat a sentir la reacció d’alguns consellers andorrans que amb absoluta discreció i reserva havien enfortit de manera eficaç segons es vantava el delegat espanyol. 
Imbert s’autonomenava delegat i turista, que amb la màxima discreció i sense renunciar a res, s’assabentava de tot. No s’amagava mai perquè no poguessin dir que conspirava. En el seu informe contava que tan aviat podia tenir trobades al seu hotel com durant les seves passejades tranquil·les per la carretera o a la plaça acompanyat a curta distància per alguns gendarmes i alguns agents facciosos, “els pobres no tenen un moment de descans”. 
Imbert veia graciós que per tot arreu es pensés que mantenia reunions clandestines amb anarquistes i no es deixava d’emprar el telèfon per comunicar al Coronel Baulard tots els seus fets i gests. L’amenaça d’expulsió del delegat espanyol feia por als consellers generals. Es pensaven que, com a represàlia, Espanya podria en 24 hores expulsar tots els andorrans que vivien al seu país. Estem parlant d’unes 2.000 persones i seria un ensurt per a les autoritats rebre de cop aquesta població. També els impressionava la proximitat de les forces espanyoles i pensaven que una vegada informat el Govern espanyol aquest havia tornat a enviar el seu delegat. Tot això seria perquè no estaven disposats a permetre que l’obliguessin a marxar. 
Fruit d’això, alguns consellers no s’amagaven d’acompanyar en públic Josep Maria Imbert, que ho feia amb aire de passeig. Li començaven a ploure invitacions per anar a dinar a casa dels andorrans més coneguts. Recalcava a Tremoya, sotssecretari d’Estat a Barcelona, que la situació havia millorat molt i si seguien amb la política del tacte i fermesa podrien obtenir amb el temps resultats molt positius. Si les coses havien anat malament a Andorra era perquè Espanya no s’havia proposat de debò que seguissin un millor camí. Això no treia que ara fos una feina molt difícil i llarga però estimava que tenien raons per sentir-se optimistes.