Un desert cultural

Quan se’m va demanar d’escriure aquests articles d’opinió, una de les consignes que se’m va donar va ser que, a poder ser, fes referència al panorama cultural. De fet, no sé si seria capaç d’escriure amb sentit sobre alguna altra cosa. Últimament ho tinc bastant complicat, la veritat. A què puc referir-me si el panorama és desolador? Propostes que cauen pocs dies abans de celebrar-se, festivals cancel·lats, bolos anul·lats, projectes aturats... Durant l’estiu encara hem pogut gaudir d’alguna proposta interessant, però ben poca cosa al meu parer.
Soc plenament conscient que ara mateix les prioritats són unes altres, però no puc deixar de rumiar en les conseqüències que tot això pot tenir a mitjà o llarg termini per a la cultura. M’esgarrifo només de pensar-hi! El meu posicionament no és gaire optimista ara mateix. El més greu és que aquesta pandèmia sembla que ens obligarà a conviure amb ella i amb les conseqüents restriccions durant un llarg –molt llarg– període de temps.
Que ens hi hem d’adaptar? Per descomptat que sí. Que cal buscar noves vies de promoció i comunicació? Doncs també. Diferents festivals han demostrat que existeix la possibilitat de treballar amb formats híbrids que combinen activitats en directe amb d’altres on line. I està molt bé! Tècnicament és possible i pot ser una solució interessant a curt termini. Però la cultura és una altra cosa al meu entendre: poder gaudir d’un festival, d’un espectacle o d’un concert, és una experiència física i social. És un moment de trobada on poder compartir sensacions, emocions o sentiments amb amics, familiars o persones amb qui simplement connectes momentàniament. És gairebé un ritual on poder alliberar-se i deixar de costat les nostres ocupacions i preocupacions. I sobretot es tracta d’una oportunitat per aprendre i descobrir nous talents o artistes i els seus universos creatius.
Res d’això és possible tal com estan les coses ara mateix. Si ni tan sols podem seure més de dues persones per taula quan anem a prendre alguna cosa, no em puc ni imaginar el que trigarem a tornar a perdre’ns en el bullici d’un acte multitudinari.
Per si encara no he sonat prou derrotista, deixeu-me que acabi aquest escrit fent referència a una notícia d’aquesta setmana: sales de concerts emblemàtiques de Barcelona –entre les quals l’Apolo, Razzmatazz o Luz de gas– es troben al límit de la desaparició. Quan arribi el dia en què aquest maleït virus s’aniquili i puguem recuperar la nostra activitat normal, ens trobarem que els espais, els promotors, els proveïdors, les companyies o els artistes que coneixíem fins ara hauran desaparegut per sempre més.