Un desert de somni

Només cal donar un cop d’ull a les zones arbrades del país per adonar-se que un gran nombre d’exemplars han canviat de color tot i que la tardor encara és lluny. No plou el que tocaria, ans al contrari. L’estiu està essent tan calorós que el darrer dia que ho va fer vaig constatar que, donades les circumstàncies, és el temps excel·lent, malgrat que la fama sempre acostumen a endur-se-la els dies assolellats.

L’aigua caiguda del cel la donem per assegurada, però sempre ha estat un bé necessari que ha fet patir la ciutadania en la seva escassetat. Existeixen tota mena de conjurs que semblen poder atreure-la. Posar-se una peça de roba al revés, cantar malament i fins i tot rentar el cotxe han estat elements amb fama de poder canviar el curs dels meteors i fer ploure. Però si la cosa es posava seriosa, sempre quedava la intercessió dels Sants, tal com m’ho explicà un veí de Pallerols del Cantó.

L’església del poble està dedicada a Sant Romà i Sant Marc. Segons el martirologi, quan anaven a executar el primer, una pluja sobtada va apagar la foguera on l’havien de cremar i el màrtir, rient, va preguntar als seus torturadors on era el foc.

El cas és que a Pallerols coneixien aquesta capacitat de fer ploure i més d’un cop n’havien tret la imatge en processó. Perquè no es despistés, l’anaven remullant amb un salpasser. Un any la secada va assolir nivells preocupants i un dels veïns, apressat, va decidir submergir el sant en un com, i això va comportar una greu inundació.

Donada la necessitat d’aigua que els arbres ens mostren, porto una (o dues) peces de roba a l’inrevés i he demanat d’entrar en una coral. També he aconseguit una imatge beneïda de Sant Romà que ruixo de tant en tant amb un polvoritzador, però ni així. Fins i tot m’ha passat pel cap escriure als propietaris del Cirque du Soleil per demanar-los que canviïn el nom per Circ de la Pluie.

L’únic que he aconseguit, qui sap si sota la influència de Sant Romà, enfadat, és que cada nit se’m repeteixi un somni. Em trobo vivint en un país on tot un seguit d’individus viuen pendents dels seus vehicles i de les grans estructures que hi han construït. Els vehicles tenen molts i molts cavalls, fins i tot alguns pintats al xassís. Un d’ells es dedica a exhibir-lo a través de les xarxes, tot afirmant que el seu país és molt avorrit i el seu cotxe una meravella. La resta de ciutadans, que feines tenen a viure, intenten robar l’aigua dels radiadors d’aquests cotxes, ja que resulta tan escassa que no hi poden accedir ni com a aigua de boca ni per a cuinar. És una mena de desert on la vida, tot i posseir un cotxe de gran cilindrada i un àtic, hi és molt difícil. I és en aquest punt que em desperto suat i, encara que sigui negra nit, miro per la finestra per veure si s’ennuvola!