La setmana passada, quan arribava a casa, vaig escoltar un parell de nens d’entre cinc i sis anys que comentaven entre ells –¿Com t’imagines que va ser l’extinció dels dinosaures? Una pregunta que va estar ressonant al meu cap, donada l’edat dels que se la feien. Al cap d’una estona m’assabentava que en José Luis Perales actuaria a Andorra, diumenge vinent. I tot rumiant al voltant del que suposava la visita del cantautor de Conca a Andorra, i l’existència dels terribles llangardaixos, em va venir al cap aquell microrelat de l’escriptor guatemalenc Augusto Monterroso: “Cuando se despertó el dinosaurio todavía estaba allí”. 
 Abans d’assolir aquesta categoria, quan el cantant es trobava en l’apogeu de la seva carrera, el periodista Àngel Casas va convidar-los a ell i a en Jaume Perich al programa que presentava a TV3. En Perich, conegut antagonista del compositor, afirmava que tot just començar la  carrera d’en Perales, a ell li va començar a caure el pèl, li van pujar les diòptries i a més a més la barba se li va tornar blanca. Motius suficients per a convertir-lo en blanc de la seva ironia i fer-ne un grapat d’acudits. Si tingués el talent d’en Perich, ara, hauria de  dedicar-me a menystenir i a ironitzar al voltant de la música dels Oques Grasses, donat que les seves beceroles també van coincidir amb la meva decadència capil·lar, la meva barba blanca i una disminució de la meva capacitat visual. 
Faci o no faci caure el cabell,  a l’obra de Teatre Besos, que vam poder seguir el cap de setmana passat, a la Seu d’Urgell, protagonitzada pel grup d’actors amateurs de la ciutat Quin Xou Teatre se’ns recordava que en Perales forma part d’un grup de cantants on també es compta Raphael i Camilo Sesto, les cançons dels quals s’escolten en un moment donat per intentar que millorin l’estat d’ànim, i el que aconsegueixen sovint és tot el contrari. No es pot negar, però, que a part de compondre un bon grapat de cançons per a d’altres intèrprets, com ara Jeanette o Mocedades, ha aconseguit crear un seguit de peces prou estimades. Sense arribar als extrems d’en Pablo Escobar, el qual, segons la llegenda, li va demanar que li cantés unes quaranta vegades seguides ¿Y cómo es él?, és probable que un gran nombre dels lectors, només d’escoltar els primers acords recordin les lletres de composicions emblemàtiques com ara Un velero llamado Libertad o Me llamas. Tot sembla indicar que  Andorra és una de les parades de la gira definitiva, ja que ha decidit plegar. Per a la majoria pot convertir-se en la darrera oportunitat de gaudir del seu directe. Per contra,  les seves cançons, com si es tractés de fòssils, seran desenterrades de tant en tant i qui sap si en un futur no massa llunyà algú es demanarà quin era el secret de les seves melodies o fins i tot, el motiu pel qual es van extingir.