L’any 2005 Carles Capdevila s’acomiadava com a director de l’ara.cat amb un discurs brillant adreçat a la seva redacció i als lectors del diari. Afirmava: “Si no se’t carrega un càncer, se’t carrega un amo, o un govern, o un banc, o una combinació d’alguna d’aquestes coses”. Explicava que havia patit moltes coaccions, especialment del poder econòmic i que havia trobat “molta testosterona barata” en les esferes dels que manen. “Aquest viatge meu de cinc anys prop dels poders no m’ha agradat. He patit molt”. Es mostrava content de perdre’ls de vista i deia: “M’han dit que no soc suficientment fill de puta per ser director d’un diari, però prefereixo ser un ingenu que un cínic.”
A una conclusió molt semblant arriba un altre màxim responsable d’un diari, David Jiménez, que a El director, narra la seva experiència com a director de El Mundo durant només un any, fins a ser fulminantment acomiadat. Dos periodistes, ideològicament als antípodes, descriuen un mateix panorama, un autèntic drama existencial.
Jiménez ho fa a El director, una lectura àgil, amb episodis intensos, atractiu no només per als lectors del gremi periodístic. Diria que molt interessant per als individus que llegeixen diaris, de paper o digitals, per al gran públic en definitiva. Un llibre, que sense descobrir la sopa d’all, ens mostra com funciona això del periodisme actual, no només a Espanya sinó a Occident diria. Un drama.
Jiménez arriba a la direcció del diari madrileny després d’una llarga experiència com a corresponsal a l’estranger, cobrint conflictes bèl·lics i grans temes a Orient. I, com Capdevila, també s’ha de sentir: “Te lo dije: eres demasiado periodista y no lo suficientemente hijo de puta para el puesto”.
El director és una excel·lent crònica de la transformació i crisi de la premsa escrita a causa de la revolució digital –la gratuïtat– i la crisi econòmica –la precarietat–. És un bon reportatge sobre les pressions que exerceixen el poder polític i el poder econòmic sobre els mitjans de comunicació, perquè els tenen a les seves mans. Jiménez parla sense embuts, sovint diu noms i cognoms, amb sinceritat i amb cruesa. Ens ho podíem imaginar, sí, però ell ho narra molt bé.
Un altre dels valors de El director és la universalitat de la crisi que retrata, que es pot traslladar a molts àmbits professionals. Jiménez retrata la divisió de la seva redacció entre els immobilistes, alguns de molt antics, els que tenen por de qualsevol canvi, i els transformadors, els que posen el coll per fer canvis, sobreviure i millorar. Universal o no? Jiménez es troba amb moltes reticències a internet, al diari digital, amb gent que somia a tornar al passat gloriós: “La resistencia a cualquier innovación seguía inamovible, con los Nobles al frente”, descriu. Universal.
