Recordo perfectament la primera vegada que vaig veure un elefant. Va ser aquí a Andorra, té pebrots la cosa. Jo era molt petit, devia tenir tres o quatre anys, no més. I a més, em van fer pujar a lloms d’aquella bèstia immensa, la qual cosa vaig gaudir com un nen. Perquè era un nen. Per algun racó de casa hi deu haver una fotografia Polaroid. Ves a saber on. El cas és que ho recordo com si fos ahir. Recordo, fins i tot, el tacte dels forts i durs pèls que tenia per tota l’esquena. Semblaven agulles. També hi havia camells. Un d’ells tenia una llengua enorme i bavosa que li penjava de la boca, com si fos la ronyonera d’un camell –d’un altre tipus–, i era realment graciós. Uns anys més tard van prohibir els animals al circ. Es va acabar allò de domar lleons.
El cas no és que em sembli malament que ho prohibissin; de fet, ho considero el més lògic. Però sí que em serveix per reflexionar sobre per què prohibim certes coses. O les prohibeixen. Quin és el motiu verdader, per exemple, en el cas dels contes infantils: que els contes són masclistes o que la ideologia social que predomina diu que són masclistes? Perquè no és el mateix. El resultat sí –els prohibeixen–, però no la raó. I a mi m’agrada saber quines són les raons. Ho necessito per poder justificar la fi o no. Per tant, em pregunto fins a quin punt certes lleis, normatives o “a partir d’ara això es farà així” responen o resulten d’un estricte procés de reflexió o d’un atac col·lectiu de sentiments bonistes. I no ho plantejo per criticar-ho –ara mateix–, sinó per entendre-ho. Perquè potser, si ho entenc, hi estaré d’acord. Però no mentre ningú no m’ho expliqui amb senyals i pèls. Com els de l’elefant.
