Ha estat un mes de març mogudet en l'àmbit musical a Andorra. No sé si molts dels que llegiu aquesta columna us n’heu assabentat, però el mes passat va sortir un número especial de la revista musical catalana anomenada Enderrock, probablement la més famosa dedicada a la música rock al país veí.
Sortir a l’Enderrock és formar part d’una mena d’entelèquia de l’escena musical catalana, els Hysteriofunk hi hem sortit alguna vegada. Ens hi han dedicat reportatges molt guapos parlant de la banda i algun article sobre les nostres novetats discogràfiques, però aquesta vegada han fet una cosa molt més grossa; el número de març ha estat un número doble, amb l’edició normal de la revista hi venia de regal un número especial, dedicat a la música d’Andorra, sobretot i gairebé exclusivament, a la música moderna d’Andorra, només un petit i obligat esment als germans Lluís i Gerard Claret, per tot el que han significat i tot el que han aconseguit sense renunciar a l’andorranitat, que han dut sempre per bandera.
El número té una portada doble, es pot començar pel dret, però també al revés, en una portada hi ha Makuka i l’altra està dedicada al conjunt de la Roser Puigbò i el David Sanz, Veu Silent, que estan a punt de treure un àlbum dedicat a la poesia andorrana, i del qual ja se’n pot escoltar un parell de senzills a plataformes.
La gran virtut d’aquest número especial és que a part dels redactors habituals del grup Enderrock hi han participat un munt de periodistes i fotògrafs del nostre país, que han posat les paraules i les imatges que han il·lustrat les pàgines de la revista.
És ben cert que no és la primera revista que es dedica a l’escena andorrana, ja es va editar un exhaustiu número de Portella on es parlava àmpliament dels grups que hi havia en aquell moment, un enorme treball de recerca de la Jasmina Canedo amb unes fotografies excel·lents d'Edu Comellas (sempre he dit que la foto que ens va fer als Hysteriofunk per a aquell número és una de les que més m’agrada, sinó la que més).
Aquesta estratègia del grup Enderrock d’ampliar l’escena més enllà de les fronteres catalanes, fa molt temps que va començar i han aconseguit que al País Valencià i a les Illes Balears, on hi havia un moviment incipient, hagin pres certa rellevància i hagin estat tinguts en consideració pels grans agents i programadors catalans, que són els que remenen el cotarro.
Ara és el nostre torn, el torn dels músics que hem aparegut a la revista, hem d’estar a l’altura i si la revista catalana ens ha posat a la palestra i mai algú s’interessa pel nostre treball, hem de respondre amb la màxima professionalitat possible, que estic segur que serà prou alta.
La revista va acompanyada d’un CD amb tot de cançons de música andorrana; us recomano, lectors, que aneu a buscar aquest número especial per saber el que passa al vostre país a nivell musical perquè, molt probablement, els primers sorpresos sereu vosaltres mateixos.
